Un viatge sense rumb a la recerca d’un mateix

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Tenia una certa controvèrsia envers Murakami perquè el primer llibre que vaig llegir va ser 1Q84, que, pel que tinc entès, és la seva millor obra i a mi, personalment, em va agradar molt. Després vaig llegir Underground i el vaig acabar sense més, massa expectatives esdevingueren un llibre dessabeït. Això no obstant, vaig donar-li una altra oportunitat i vaig estar molt encertat. La mort del comanador (Empúries en català amb traducció d’Albert Nolla i Tusquets en castellà amb traducció de Fernando Cordobés i Yoko Ogihara) és un llibre deliciós que té tots els elements per esdevenir un èxit.

L’escriptor japonès presenta un personatge, en Menshiki, amb qui qualsevol ésser humà pot sentir-se identificat sentimentalment. Un artista que, mitjançant una melangiosa primera persona se’ns presenta com a un personatge perdut com a conseqüència de la separació de la seva dona. Aquest necessita replantejar-se qui és, on és i cap a on va, i decideix fer un viatge per esclarir uns dubtes que acaben amb una dolorosa confirmació: no té on anar. La seva fama (petita però existent) com a pintor de retrats li permet viatjar un mes sense entrebancs econòmics, però el temps i els diners són coses que s’exhaureixen sense adonar-nos. La sort fa que un company seu d’estudis li permeti viure a la casa del seu pare, en Tomohiko Amada, un pintor enigmàtic, críptic, famós, i que és l’autor del quadre «La mort del comanador». Aquesta peça conté un misteri i és que, a més de no estar documentada enlloc, conté un trencament colossal amb tota la seva obra. Un paisatge diferent que lliga amb la convulsa biografia d’Amada, amb un frec històric que veiem en altres obres de l’autor.

Aquesta casa li permet tenir totes les comoditats que necessita un artista: unes vistes d’ensomni en mig de les muntanyes, tranquil·litat, i uns elapés que fan que la música clàssica sigui un element quotidià en la novel·la. El seu nou habitatge serà el context perfecte per a tot un reguitzell d’enigmes de tipus oníric i religiós que ajudaran al creixement del protagonista i, en menor mesura, a l’oblit de la seva dona. El personatge fonamental, a banda del protagonista, serà el seu veí. Un home pulcre, atractiu, de gustos selectes i misteriós que condueix un Jaguar i que li vol pagar una quantitat desorbitada perquè li faci un retrat. Junts descobreixen el dringar d’una campana perduda pel bosc que els condueix fins a un templet sintoista. A partir d’ací, Murakami desenvolupa tota una història d’interrogants que caldrà desvelar en la segona part del llibre.

Murakami sap dirigir el tempo de la novel·la amb elements que apareixen, enganxen el lector i desapareixen com la boira. És un llibre que no et permet dir: “ja està bé per avui” i que, mitjançant finals que semblen de Netflix, sap com impedir que tanquem el llibre. Cada final de capítol deixa obert un misteri que resulta força complicat no voler resoldre. En aquesta primera part, seguint la història retratística del llibre, Murakami ha agafat el carbó, n’ha dibuixat el marc, ha marcat els colors base però ens ha impedit saber qui s’amaga darrere de l’obra. És, doncs, una novel·la que deixa molts camins oberts, molts pensaments filosòfics, que et fa pensar i, a sobre, entreté.