Manel Haro. Barcelona / @manelhc
A punt de què desaparegui de les cartelleres, l’altre dia vaig anar a veure Cold War, la pel·lícula dirigida pel polonès Paweł Pawlikowski, que explica la tensa relació d’amor entre dos artistes durant la Guerra Freda. Ell és músic i ella cantant. Es coneixen a Polònia, quan ell, Wiktor (Tomasz Kot),és un dels encarregats de buscar veus femenines per crear una companyia de música folklòrica que anirà cantant caçons populars de la ruralia per diverses ciutats. Una d’aquestes veus és la d’ella, Zula (Joanna Kulig), una noia més jove que ell amb un caràcter molt diferent: un home calmat davant una dona temperamental. L’amor –o, més aviat, la seducció sorgeix molt ràpid-, però la seva relació mai serà fàcil, s’aniran distanciant i retrobant durant anys, s’estimaran i es faran mal, miraran de refer les seves vides, però en el fons l’un sempre estarà buscant l’altre.
Cold War ha conviscut als cinemes un parell de setmanes amb Roma, d’Alfonso Cuarón, dues pel·lícules que argumentalment no tenen res a veure, però coincideix que les dues són en blanc i negre i les dues són homenatges que el seus directors fan a persones que van ser importants en la seva infància i juventut: Cuarón a la seva minyona i a la seva mare, i Pawlikowski als seus pares, que van passar quaranta anys junts de manera intermitent, trencant i reconciliant-se constantment, barallant-se però trobant-se a faltar. Diu el director que com més pensava en la relació dels seus pares –ell era fill únic- menys ho entenia i que, en conclusió, eren personatges dramàtics que es mereixien una pel·lícula, tot i que la història que finalment veiem a Cold War no és exactament la mateixa. Diguem que primer va agafar distància del referent i després va crear aquest film.
A Cold War, Wiktor espera el seu moment per fugir de la Polònia socialista i tot i que en un primer moment espera que Zula l’acompanyi, ella prefereix quedar-s’hi. Ell marxa a França i esdevé un fugat del règim, motiu pel qual no pot tornar a trobar-se amb ella en el seu país d’origen. Serà en les diferents gires de la companyia on ella canta fora de Polònia quan tindrà oportunitat de retrobar-la. Així, el que tenim en aquesta pel·lícula són les diverses circumstàncies en què aquest amor es consuma i es distancia. Amor, dolor. La pel·lícula no és llarga, una hora i mitja, però sí es pot fer una mica feixuga en algun moment, tot i que la música ajuda a dinamitzar la història. Pot donar la sensació de repetició, de què la cosa no avança, però suposo que res greu. El final és, segurament, el millor moment de la pel·lícula, i crec honestament que sense aquest desenllaç, el film no hauria tingut tantes bones crítiques. La sensació que jo tinc és que Cold War és una pel·lícula força normaleta, però amb una bona estètica i un bon final.
