Una felicitat fràgil

Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila

Anna Monreal (Barcelona, 1976) s’endinsa profundament en la ment masculina per escriure la seva segona obra, Tristany (Empúries), la qual va ser guanyadora del Premi Just M. Casero de novel·la curta 2018. El relat comença així: “Aquesta és la història d’un home molt desitjat. Desitjat pels seus pares, que el van esperar durant vint-i-dos anys, i desitjat per un nombre considerable de dones, de diverses nacionalitats, races i condicions, gairebé totes elles boniques. Aquest home no va ser educat, sinó que més aviat va ser dissenyat per arribar el més lluny possible”.

Tristany narra les peripècies, que per atzar o per destí, li han tocat viure al personatge que dona nom a l’obra, Tristany. Aparentment, aquest individu manté una vida estable assolint la perfecció en alguns àmbits, com per exemple, en el laboral. No obstant això, la seva vida es veu abocada a l’abisme: l’atzar mai està de part de l’antiheroi Tristany i es veurà embolicat en tota mena d’afers amorosos que s’aniran encadenant successivament. És a través d’aquest antiheroi que l’autora ens mostra la buidor i l’absurd que hi ha moltes vegades en les relacions humanes.

En la novel·la s’entrecreuen diverses narracions que sempre acaben al mateix port: Tristany. Tot i que el conjunt del relat ens ofereix una perspectiva tràgica, també hi trobem tocs humorístics amb la representació caricaturesca de certs personatges. Diguem que aquesta és una història que presenta les dues cares d’una mateixa moneda, la perspectiva tràgica enfrontada amb la seva vessant còmica. Els personatges que ens presenta Monreal són víctimes del seu passat i, per tant, l’arrosseguen. A través del narrador omniscient, es relata les seves vides quotidianes i les seves relacions amoroses (frustrades). És aquí, en les relacions amoroses, que van i venen, on s’observa com la fràgil felicitat es corromp. Tristany és, doncs, una novel·la ben escrita i molt imaginativa sobre les complexitats de la condició humana.