Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Els canvis absurds en els títols originals de les pel·lícules han reconvertit un Dolç final del dia en Un capvespre a la Toscana, que sembla remetre a una història d’amor tòpica i carrinclona entre una dama madura i un jovenet, en el marc incomparable del mitificat paisatge italià mencionat. I és que la protagonista viu a la Toscana, però podria viure a la Garrotxa o a l’Empordà, per exemple. De fet no es tracta pas de la senyora turista famosa i benestant que cerca ruralies mediterrànies i platges boniques sinó que, com sabrem, van ser les tragèdies de la seva família jueva allò que la va portar a instal·lar-se en aquests indrets.
Hi ha molts temes que convergeixen en aquesta història, força realista fins al final, un final clarament simbòlic, que mostra com la vella Europa raonable ha acabat engabiada, literalment parlant. Potser hi ha massa pretensions en tocar temes tan presents en la nostra societat, avui, com el racisme, el terrorisme i els prejudicis diversos que ens sacsegen tot sovint. És com si faltés una mica més de concreció en el discurs, de fet.
L’actriu protagonista és la gran Krystina Janda, inoblidable des que la vam conèixer, de joveneta, investigant sobre aquell Home de Marbre estalinista, i ens vam adonar de què per aquells verals les coses també estaven canviant. Malauradament no l’hem poguda veure a la pantalla tant com ens hauria agradat, coses de la distribució cinematogràfica. I això que se la considera una de les grans del segle XX. I del XXI, que encara està molt bé.
A la pel·lícula, de forma natural, com ha de ser, sentim parlar italià, polonès, francès o anglès. Els famosos de prestigi són ben acollits mentre no se surtin de mare i ens amollin algun estirabot. Això fa aquesta poeta guardonada amb el Nobel, reconeguda i que viu força bé, amb un marit bonhomiós, filla i néts, i un amant egipci jove. Deixa anar un discurs públic incòmode i mal interpretat. Això i la renúncia al premi gros contribuiran a marginar-la, en certa manera. El personatge té les seves contradiccions i ambigüitats, és clar, no és pas una arrauxada heroïna al servei dels marginats. Però s’adona dels perills pels quals rodola un continent que ha vist el pitjor però que ha també ha generat idees igualitàries i on es pot ser, de moment, més o menys, lliure.
La pel·lícula compta amb la direcció d’un polonès Jaceck Borcuch, poc conegut fins ara entre nosaltres. No és del tot rodona i el final pot desconcertar una mica, però té un interès evident, lligat a la situació actual del sud d’Europa i el tracte que s’amolla als immigrants i als refugiats. Els actors estan tots molt bé i cal destacar Katia Smutniak, una altra molt bona actriu polonesa, en el paper d’aquesta filla que es veu incapaç de protegir la mare, quan aquesta decideix tirar pel dret. Tot seria una altra cosa, però, sense la força vital de Krystina Janda, qui també ha estat cantant, cosa gens estranya car té una veu profunda i extraordinària que cal escoltar en versió original, una versió en la qual, com en el mon que ens envolta avui, els diversos llenguatges i formes dialectals conviuen amb fluïdesa.
