Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Aquest llibre, Capitalisme i democràcia 1756-1848 (Edicions 62/Crítica), publicat després de la mort de l’historiador Josep Fontana, incideix en el tema de l’evolució del capitalisme, des de mitjans del segle XVIII fins mitjans del segle XIX. El seu subtítol ja és tota una declaració d’intencions i malgrat les dates en les quals se situa allò que se’ns explica, té molt a veure amb la situació actual del món, durant la darrera dècada. El llibre incideix en el tema de les lectures propagades a través dels manuals i dels llibres d’història canònics, en general, a l’entorn de mites vigents, sovint considerats indiscutibles, com ara la Revolució Francesa. Fontana analitza com no hi va haver un trencament amb el feudalisme anterior sinó que es va produir una transició oportunista, temorenca davant la possibilitat de desordres polítics protagonitzats per les masses. El segle XIX, contemplat des d’aquesta perspectiva, no és tant l’època de les revolucions burgeses alliberadores com un temps que aplega molts intents de resistència de pagesos i obrers en contra del capitalisme progressiu.
Tampoc la Revolució Industrial no va millorar gens les condicions de la vida de la gent humil, sinó que la seva situació, en molts casos, es va deteriorar. El somni d’un món igualitari va quedar en poca cosa. En els primers temps del capitalisme la situació d’obrers i pagesos va empitjorar. El recorregut històric, seriós, però esquitxat d’anècdotes interessants que evidencien la frivolitat interessada dels dirigents, passa per fets com el Congrés de Viena, una trobada entre les grans potències per a repartir-se el pastís territorial i econòmic. Espanya no va signar les conclusions del Congrés però va haver d’adaptar-s’hi. La singularitat hispànica es felicitava, més endavant, de raure en un endarreriment industrial que protegia el país de revoltes insurreccionals i demandes obreres.
El capitalisme s’ha justificat amb moltes teories sobre el seu funcionament automàtic, lligat a les demandes dels mercats. S’obvia que els estats van utilitzar tota la seva força, amb violència quan calia, per implantar el sistema econòmic que els convenia. Un dels temes en els quals s’evidencia el robatori legalitzat és el de la reconversió i pèrdua de les terres comunals, un fet que es va produir a diferents països europeus.
Fontana se centra en l’Europa dels estats però explica com els interessos d’aquests grans estats van contribuir a estendre les seves urpes als països i territoris colonitzats. Els efectes, encara poc explicats, van ser terribles en alguns casos, com el de la ruïna dels teixidors de l’Índia, que va provocar milions de morts a causa de la fam. Un tema espinós és l’esclavatge, abolit per la Revolució Francesa i tornat a instaurar amb Napoleó, a causa de les necessitats econòmiques de les classes dirigents i fins i tot justificat per pensadors de l’època com si fos natural. I raona, amb dades, com la situació de l’obrer industrial no era gaire diferent, en molts casos, de la dels esclaus colonials.
El llibre ofereix una visió panoràmica i personal d’una època en la qual es van assentar les bases del nostre present neoliberal. Un temps amb petits parèntesis, que van portar a una relativa millora de la situació de la gent, en general, una situació que darrerament sembla recular. El llibre de Fontana ve acompanyat d’una aprofundida bibliografia i d’un bon nombre de notes aclaridores. Té l’objectiu de mostrar i denunciar les mecàniques capitalistes, adaptades als nous temps però obre d’altres interrogants, com ara si les coses podien haver estat d’una altra manera o quina seria la forma de combatre, avui, la intensificació de la voracitat capitalista. És clar que tot això entraria en el camp de l’especulació. Fontana, seguidor fidel de la historiografia marxista, tot i que obert a tota mena de fonts diverses, no incideix en la situació i evolució real del mon comunista estatalitzat, que potser seria tot un altre tema.
El llibre obre molts camins, convida a reflexionar sobre els mites establerts i evidencia la necessitat del coneixement històric aprofundit, per tal de poder ser conscients de la manipulació a la qual se’ns sotmet, rere el miratge d’una determinada llibertat democràtica que ens deixa molt poc camp d’acció directa i que afavoreix poders que sovint menen, des de l’ombra, la política suposadament democràtica en la qual ens movem.
