Marta Planes. Lleida / @martaplanes
L’escriptor francès Patrick Manoukian, que signa amb el pseudònim d’Ian Manook tanca amb La muerte nómada la trilogia començada amb Muertos en la Estepa i seguida de Tiempos salvajes, publicades totes tres per Salamandra i protagonitzades pel comissari de policia mongol Yeruldelgger. En aquest darrer capítol, Yeruldelgger ja no és policia i, a més, ha abandonat Ulan Bator per plantar la seva iurta (habitatge mòbil fet de lona que utilitzen els nòmades) enmig del desert del Gobi per viure d’acord amb les tradicions dels avantpassats i purificar-se de la ira, violència, corrupció i terribles pèrdues que l’han perseguit en els últims anys i que hem pogut constatar en les dues primeres novel·les de la trilogia. Fins i tot ha deixat enrere la forense Solongo, amb qui havia començat finalment una relació. Però la jubilació de Yeruldelgger no és tan plàcida com havia previst: només aconsegueix viure uns mesos en relativa tranquil·litat fins que el seu tràgic destí ve a trobar-lo.
Tsetseg és una dona que busca la seva filla desapareguda, uns pintors errants troben un cadàver que ha estat sacrificat a l’estil de l’època de Gengis Khan i la policia Guerlei demana ajuda a Yeruldelgger per investigar una massacre disfressada d’accident. Però ell només vol allunyar-se de tot plegat i no repetir antics errors, tot i que sembla que el passat s’hagi entestat a trobar-lo. El seu únic objectiu és assistir a un nadaam, l’esdeveniment cultural, social i esportiu més important de l’any a Mongòlia, però el viatge és complicarà amb aquests i molts altres imprevistos.
En aquesta novel·la hi ha tots els punts forts i febles de les entregues anteriors: personatges fascinants, trames complexes, violència i tocs d’humor. El to general és malenconiós i menys lligat a la trama policial: les investigacions de Yeruldelgger ja no són el fil conductor de la història, sinó que els esdeveniments se succeeixen al seu voltant sense que ell vulgui ni pugui prendre’n el control. La diversitat d’escenaris (Nova York, Austràlia, França…) també contribueix a aquesta diversitat temàtica.
Manook plasma a la perfecció l’impàs entre tradició i modernitat en què viu Mongòlia, tema que apareix encara amb més força en aquesta tercera i última entrega i deixa el lector amb un regust molt pessimista: un país on la majoria de la població es concentra a Ulan Bator, la contaminada i caòtica capital; en què les explotacions mineres que estan destruint les estepes pertanyen a empreses estrangeres; en què famílies senceres viuen de buscar or i s’enverinen amb els gasos que necessiten per trobar-lo. Un país on les reserves d’aigua s’estan esgotant i el clima cada vegada és més extrem i en què el nacionalisme ressorgeix amb força davant de les continues ingerències internacionals.
A La muerte nómada apareixen algunes tradicions mongoles que encara no havíem conegut a les dues novel·les anteriors, com els amors nòmades o el costum d’abandonar els cossos dels morts a l’estepa i d’altres que tenen el seu costat fosc com les curses de cavalls amb genets de 6 o 7 anys (perquè són més lleugers), o les mares de l’estepa, dones que són desterrades al punt més llunyà del campament perquè han tingut una criatura fruit d’una violació. Encara que sigui la novel·la més fluixa de les tres (sembla que l’autor només s’havia plantejat fer-ne dues en un principi), s’ha de llegir per acomiadar-se de Yeruldelgger i d’aquesta exòtica Mongòlia que Manook ha aconseguit fer-nos sentir tan propera.
