Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
El Condal retorna amb El pare de la núvia… i potser del nuvi al tipus de teatre popular que van exemplificar les llargues temporades amb Pera i Morán. Aquest pare de la núvia no té res a veure amb el de la famosa pel·lícula amb Spencer Tracy ni amb el seu remake posterior. Es tracta d’un text ple de disbarats, malentesos, casualitats, humor de tota la vida posat al dia i final feliç, al vell estil. Una obra que lliga amb el teatre més popular del Paral·lel, el del vodevil i la diversió sense pretensions, a l’abast d’un públic divers, amb ganes de passar una bona estona al teatre.
El malentès que genera la història no se’ns amaga, el mateix títol ja ens fa pensar en com aniran les coses. L’obra està al servei d’aquest singular home de teatre que és Joan Pera, capaç de fer moltes coses però que s’ha especialitzat, sobretot, en fer-nos riure, recollint l’herència actoral de gent com Capri, Santpere i tants altres. De fet, ens podem imaginar ben bé a un Capri, actualitzat, fent el paper d’aquest fabricant de galetes que vol casar la filla. S’ha triat un llenguatge planer, sense defugir incorreccions ni barbarismes, quan aquests son vius i habituals, això que en podríem dir el català que ara es parla.
L’obra resulta una mica massa llarga, amb mitja hora menys hauria guanyat en agilitat i dinamisme. La primera part és la més divertida, cosa que es pot copsar per les reaccions del públic. I, posats a demanar, també el text podia haver estat una mica més ambiciós, més rusiñolesc. No sé si avui això de què la gent sigui germana de pare, o de mare, resulta cap impediment a l’hora d’aparellar-se, em temo que aquest és un tipus d’embolic genètic que ja no té el mateix pes que en d’altres èpoques. En tot cas, tot plegat té poca importància, molts gags funcionen i Joan Pera i Pep Sais conformen una parella còmica que crec que pot continuar donant molt bon resultat. Maife Gil fa un paper divertit i grotesc, aquesta gran actriu mereix oportunitats de més volada dramàtica, però ho fa tot bé.
En tot cas, amb les limitacions que es vulgui, aquest Pare de la núvia i la seva família resulten uns personatges molt adients per a aquesta època de l’any, a tocar de les festes nadalenques, durant les quals molta gent que no va al teatre de forma habitual vol passar una estona distreta, en companyia de la família i amb gent de totes les edats. I lliga del tot amb la tradició d’un Paral·lel al qual sempre se li canten les absoltes però que revifa de tant en tant amb força, tot i que compti amb molts menys espais que en èpoques passades. I és que la pèrdua de teatres i cinemes no l’ha patit tan sols el Paral·lel, és clar. El Condal, a més, és un teatre còmode, confortable, amable i acollidor.
D’altra banda, l’obra compta amb un element que avui va de baixa però pel qual jo tinc debilitat, el teló. El teló ens amaga el misteri de l’escenografia, aquí una casa de burgesos sobrevinguts, gente bien del nostre temps, el típic fabricant del país, treballador i benestant, pencaire i esforçat, que ja parla català sense manies i que té tirada a les parafernàlies, com ara aquest casament previst, amb orquestra, molts convidats i focs artificials. Es d’agrair que s’evitin referències a la política, per cert. I cal remarcar coses importants, com ara la bona dicció i la grapa dels actors més joves, brillants tots ells i amb molts recursos. Obres amb més pretensions s’espatllen a causa de la lamentable fonètica actual o de cantarelles prescindibles.
Joan Pera té el seu públic, el fidel i devot i l’esporàdic. És un d’aquests actors que tenen un pes per ells mateixos, que tan sols en sortir a l’escenari provoquen rialles i somriures, i que fins i tot els elitistes respecten, ja que saben que no és que no pugui fer d’altres coses, és que fa el que vol i sap el que li funciona, en la relació amb un públic transversal i casolà, amb el qual estableix una gran complicitat. Pertany a una determinada escola i ha creat escola. Els arguments, doncs, són un aspecte relativament secundari, en aquests casos. Joan Pera i aquesta mena de teatre són com un mirall popular de la realitat d’un país polièdric i amb el seu humor propi, ni que sigui, de vegades, humor tirant a xaró. Per molts motius, doncs, s’ha d’anar al Condal.
________
El pare de la núvia… i potser del nuvi / Teatre Condal (Av. Paral·lel, 91) / Direcció de Joel Joan / Text de Joel Joan i Hèctor Claramunt / Fins el 12 de gener de 2020 / 2 hores i 30 minuts / www.teatrecondal.cat
