Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Des que HBO va estrenar la sèrie sobre Txernòbil, l’interès cap a aquest accident nuclear que va tenir lloc el 1986 s’ha multiplicat arreu del món i ha motivat que el turisme en aquella zona s’hagi disparat almenys un 40%. Cada catàstrofe que ha viscut la humanitat, té les seves històries personals: les morts, el patiment, la reconstrucció, els desplaçaments, la solidaritat… En el cas de Txernòbil, no hi ha dades definitives sobre la quantitat de morts i de desplaçats, perquè el govern soviètic es va encarregar de què la informació no circulés. Per entendre-ho millor, diverses organitzacions sanitàries han intentat estimar la quantitat de morts que el major accident nuclear de la història hauria causat a llarg termini. Alguns informes arriben a dues desenes de milers, mentre que d’altres superen els cinquanta mil morts, xifres aquestes que contrasten amb la quantitat de defuncions oficials segons el govern soviètic: poc més de trenta persones.
Ara bé, més enllà de les víctimes mortals, hi va haver desplaçats que van voler tornar a casa seva tot i que aquesta es trobava en la zona d’exclusió, cosa que suposava viure envoltats de radiació, amb les conseqüències sanitàries que se’n derivaven. Fa uns anys vaig poder veure a la televisió un reportatge sobre aquests homes i dones que s’havien negat a abandonar el lloc on havien crescut tot i el perill que els suposava Txernòbil. Absolutament colpidor. Qualsevol d’aquestes persones podria ser la protagonista de la novel·la de l’escriptora nascuda a Rússia Alina Bronsky (1978). L’últim amor de Baba Dúnia, publicada a l’editorial Les Hores amb traducció al català de Ramon Farrés. La Baba Dúnia és una dona gran, exinfermera, amb les idees molt clares: ella no té ganes de preocupar-se de la radiació que hi ha al vent o a la terra, perquè allò és casa seva i no entén la vida fora d’aquell territori, tot i que la seva filla, que viu a Alemanya, li hagi demanat tantes vegades que marxi d’allà.
«En un primer moment no tenia previst escriure sobre Txernòbil, només volia explicar la història d’una dona gran que va canviar la seva vida d’una manera que sembla inacceptable per a les persones que l’envolten», explica Bronsky. «Vaig començar a pensar en els seus antecedents i vaig determinar el lloc de la terra d’on provindria», afegeix l’autora, que assegura que, encara que tot el que ha escrit és pura ficció, també cal tenir en compte que «hi ha moltes persones al món que s’assemblen a la meva heroïna, jo mateixa he llegit i escoltat històries similars, fins i tot he vist fotografies». «La vida real sempre inspira», conclou Bronsky, qui confessa que no ha vist la sèrie que ha produït HBO: «Per irònic que sembli, no crec que tingui prou estómac com per veure-la».
L’escriptora resident ara a Alemanya explica que en el procés d’escriptura no ha dedicat un gran temps a la documentació: «la meva intenció no era fer cap informe realista, sinó que jo pensava més aviat en una mena de conte de fades, per això em sorprèn tant quan alguns lectors ben informats assenyalen tants detalls de la novel·la que són certs». En aquest sentit, Bronsky diu que no té cap més pretensió amb la seva obra que no sigui que els lectors gaudeixin del que ella ha escrit: «estic agraïda a la gent que llegeix la novel·la, el més emocionant de la literatura és el que passa en la ment dels lectors i allà ningú hi té accés si un no vol».
Sobre el seu personatge, l’autora puntualitza que és una dona forta, lluitadora: «que decideixi viure a la zona d’exclusió no implica que s’hagi rendit, sinó que vol viure la vida sota les seves pròpies regles, ella no és una persona desesperada, i, a més, li arriba l’amor, i l’amor sempre comporta esperança, així que ni tan sols crec que se la pugui considerar una dona ferida, com tampoc ho és la seva filla», qui va enviant cartes i menjar a la seva mare. Bronsky només es pot imaginar l’ambient en el qual viu Baba Dúnia, perquè garanteix que mai visitarà Txernòbil, entén el turisme a la zona, però no ho comparteix, i avisa: «les ferides de Txernòbil no estan tancades, es necessita molt més temps per fer-ho, fins i tot després de diverses generacions, la catàstrofe seguirà sent un trauma».
