A la Filmoteca s'ha pogut veure aquesta pel·lícula d'Ettore Scola que retrata la vida a Itàlia des del final de la guerra fins als anys setanta.
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Aquests dies a la Filmoteca han passat C’eravamo tanto amati (Una mujer y tres hombres a Espanya), un dels títols mítics d’Ettore Scola. En la seva època d’estrena (1974) va tenir força èxit i va rebre uns quants premis. El passi estava relacionat amb la publicació del llibre De Escipión a Berlusconi. Una historia de Italia en 50 películas i va ser presentada pels seus autors i el director de la Filmoteca. És un llibre que pinta molt bé tot i que en fer una selecció cal triar i és podrien afegir i suprimir títols, segons el gust de cadascú.
La pel·lícula, durant dues hores, fa un repàs vital, sentimental i polític per la història d’Itàlia, des del final de la guerra fins als anys setanta, a través de la vida de tres amics i una noia de la qual tots n’han estat encaterinats en algun moment. Juga amb el blanc i negre i el color, un recurs que ha estat utilitzat en diverses ocasions per diferenciar espais temporals o sentimentals. Compta amb un repartiment de categoria i amb la presència de directors i actors italians de culte, que van col·laborar amb Scola. Entre ells, i amb un paper important en els referents de la narració, està De Sica, que va morir l’any de l’estrena i a qui se li va dedicar la pel·lícula.
Admeto ser força incondicional del cinema de Scola i de les seves adaptacions al teatre. Fins i tot obres considerades menors tenen sempre moments magistrals. La comèdia italiana aconsegueix, en mans seves, una profunditat amarada d’humanisme, de tendresa aparentment amable, i ens provoca la rialla o el somriure mentre ens fa reflexionar. Tenim força punts comuns amb aquesta Itàlia complexa i senzilla al mateix temps, és fàcil identificar-se amb els personatges i les situacions d’aquest cinema. A la pel·lícula hi trobem un Aldo Fabrizi envellit, però que encara viuria uns quants anys més, superb, com sempre. Al cinema dominical de l’escola, amb descompte si abans anaves a doctrina, ens havien passat més d’una vegada un parell de pel·lícules que protagonitzava, amb les quals vaig plorar a raig fet: Mi hijo profesor y Vivir en paz.
Hi ha molts temes que convergeixen en aquesta història italiana, temes eterns, que no passen de moda: l’amistat, la corrupció, individual i col·lectiva, que comporta el pas del temps, potser de forma inevitable; el conformisme positiu, el desclassament, la distància entre els ideals i les il·lusions i la realitat, el cinema i el teatre com a reflexos de la vida i l’evolució d’un país mediterrani sacsejat per molts canvis i tempestes en el qual, la gent, malgrat els polítics i els seus escàndols, les crisis econòmiques i les maltempsades, viu, estima, lluita, enyora el passat, es penedeix i tira endavant com pot i sap.
Alícia Gorina dirigeix l'adaptació feminista i polaritzada d'Albert Arribas de les dues 'Ifigènies' d'Eurípides
A 'Els aeròstats' Amélie Nothomb narra la relació entre dos joves alhora que lloa la…
'Fortuna' és una novel·la d'Hernán Díaz que esdevé un trencaclosques literari sobre les classes socials,…
La pel·lícula d'Ari Kaurismäki retrata dos treballadors víctimes de la precarietat laboral que busquen la…
El llibre 'Kilómetro 101' aplega diversos textos de Maksim Óssipov que retraten la Rússia de…
A la pel·lícula d'Otto Preminger un addicte a les drogues surt de la presó amb…