Selma Ancira (Ciutat de Mèxic, 1956) és traductora de literatura russa i de literatura grega moderna. Ha traduït a Pushkin, Dostoievski, Bunin, Bulgákov, Tsvietáieva i Pasternak, entre altres. Ha guanyat diversos premis de traducció, entre els que destaca la Medalla Pushkin (2008), màxim guardó amb el qual Rússia condecora els artistes estrangers, i el Premi Nacional de Traducció (2011) pel conjunt de la seva obra. El seu darrer projecte és el volum El camino de la vida, que publica Acantilado, i que va veure la llum en rus el 1911, uns mesos després de la mort de Tolstoi, el seu autor. El llibre, fins ara inèdit en castellà es presenta com la culminació de l’obra moral de l’escriptor i l’expressió més completa del seu pensament religiós. És tot un compendi de pensaments llegats pels savis de tots els temps i de totes les tradicions del món que van inspirar a Tolstoi les seves pròpies regles per al perfeccionament interior.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Sembla impossible que hi hagués algun text inèdit de Tolstoi en castellà…
Suposo que en part és perquè és molt difícil de traduir, exigeix molta implicació del traductor, però també del lector. No és una novel·la com Anna Karènina, que et deixes endur per la història de la protagonista, aquest és un llibre que reclama una reflexió constant, i això no és fàcil. Tolstoi va estar preparant aquest llibre durant anys, abans de morir, i, de fet, quan va morir, encara era inèdit. Un dels seus deixebles li va portar les darreres galerades i Tolstoi va dir que ja no li quedaven forces per mirar-s’ho, ho va deixar en mans del seu deixeble, que és qui el va publicar uns mesos després de la mort de l’autor.
Quina seria aquesta reflexió que reclama el llibre?
El lector ha de pensar si està vivint la vida que vol, si el món va per bon camí, què podem fer per canviar-nos a nosaltres mateixos i, després, què podem fer per millorar el món que habitem. Quan el vaig descobrir, em va semblar que en aquests moments que vivim, tan confusos, violents i convulsos, era un text molt pertinent. La idea de publicar aquest llibre ara és la mateixa que tenia Tolstoi, que era despertar al lector. Ell ens fa veure la vida d’una altra forma. Per sort, l’editora d’Acantilado es va engrescar ràpidament.
Què proposava Tolstoi exactament amb aquest volum?
És un llibre dividit en trenta-un capítols. Tolstoi pretenia que llegíssim un capítol cada dia del mes, de manera que el capítol que llegeixes avui et prepara per al que llegiràs demà. D’aquesta manera Tolstoi volia que la visió que el lector té del món anés canviant una mica cada dia, i en acabar el llibre, aquesta visió i la manera d’entendre’t a tu mateix i el gènere humà fos tota una altra.
Algú pot imaginar ara que Tolstoi escrivia llibres d’autoajuda!
No té res a veure, no! Aquí hi trobem pensaments del propi Tolstoi, però ell se’n va als Evangelis, a Ramakrishna, Pascal, Schopenhauer, Kant… Fins i tot hi ha autors que em va costar moltíssim trobar, perquè sembla com si no haguessin deixat empremta, tot i que en el seu moment eren molt coneguts. Per exemple, Lucy Mallory. Ha estat tota una feinada de recerca, realment, però absolutament fascinant.
Però podem dir que aquest llibre ens ajuda a conèixer-nos a nosaltres mateixos?
No m’ho havia plantejat així, diria que no seria exactament això, però sí que ajuda a entendre el lloc que ocupem en el món, en la vida. Per exemple, si parlem de la violència, Tolstoi inclou textos que ens diuen que un grup d’éssers humans no pot intentar controlar un altre a través de la violència. Tolstoi tenia una teoria que era que no es pot respondre al mal amb el mal, perquè això només genera encara més mal. La teoria de la no-violència de Gandhi ve de Tolstoi. És a dir, el llibre ens ajuda a entendre què som i com podem viure d’una manera més humana, menys brutal. És un llibre que va contracorrent. En temps accelerats, Tolstoi reclama una lectura pausada, amb calma, vol que el lector es prengui el seu temps per llegir-lo.
Entenc que Tolstoi era molt espiritual…
Tolstoi era profundament religiós, però terriblement anticlerical. Que a ningú se li passés pel cap esmentar-li l’Església, perquè sortia volant! Ell va néixer dintre de la religió ortodoxa, però en una carta diu que per a ell el seu déu és la natura. Ho has d’entendre com vulguis. En qualsevol cas, ell estava segur que déu era el mateix per a tothom, tot i que en uns llocs se l’anomeni Jesús, i en uns altres Mahoma o Buda. És el mateix déu, perquè predica el mateix missatge: l’amor, la justícia, la igualtat… El nom és el de menys, l’important és el concepte.
I té raó en tot el que deia?
No cal que el lector estigui del tot d’acord amb el que ell diu, però encara que no hi estigui d’acord, Tolstoi el fa pensar. Per exemple, quan parla de la luxúria. O un altre exemple: Tolstoi es va fer vegetarià al final de la seva vida. Potser el lector no és vegetarià, però quan llegeix els pensaments de l’autor sobre el tema, és inevitable que es posi a reflexionar. Fixa’t, Tolstoi parlant de vegetarianisme, un tema que no pot estar més d’actualitat.
I aporta pensaments sobre els quals ell no hi estava d’acord?
Segurament, perquè ell aportava pensaments i idees que considerava valuosos per sacsejar al lector. Anava recopilant molts pensaments, els anotava, i els interpretava, a vegades agafava idees de Kant, però com a inspiració per crear-ne de pròpies. Em sembla meravellós, perquè el lector hi trobarà una gran quantitat d’autors, i cada autor és una porta, el lector ha de decidir de quin fil vol seguir tirant. El més important del llibre és que no conté només la saviesa de Tolstoi, sinó la de molts altres noms.
Tantes referències en un món sense Internet…
És impressionant! Si vas a visitar la biblioteca personal de Tolstoi, a Rússia, et trobaràs amb més de trenta mil volums i molts d’ells estan marcats, anotats, subratllats. Per exemple, agafes un i trobes marcada una referència a Nezahualcóyotl, un monarca mexicà del segle XV que cita a El camino de la vida quan parla de la mort. Penses com era possible que Tolstoi arribés a aquella referència i ho va fer gràcies al llibre Historia de la conquista de México, de William H. Prescott, que de l’anglès el van traduir a l’alemany i va ser aquesta traducció la que va acabar a les seves mans. Tolstoi el va llegir i va extreure un cant per al seu llibre.
Quina relació tenia Tolstoi amb la mort?
És un tema que està present en tota la seva obra, des del començament. A El camino de la vida ell diu que la mort és una transformació i que la vida està en l’avui. Considera que si tu vius l’avui i dones el millor de tu, no t’ha de preocupar l’endemà, perquè els dies que vindran també seran un avui. Hi ha un volum d’ell titulat Después del baile, amb tres relats dedicats a la mort, i un d’ells es titula precisament Tres muertes. En ell, Tolstoi parla de l’aristòcrata que veu la mort a prop i està destrossada i amarga la vida de tota la gent que l’envolta, també del camperol que accepta la mort d’una forma més natural i l’arbre, que quan cau, serveix d’aliment a la terra. També hi ha un llibre titulat ¿Cuánta tierra necesita un hombre?, en el qual Tolstoi retrata l’obsessió per acumular i acumular, quan l’única terra que necessita un home és la que treuen per fer el forat on l’enterraran.
Quan va començar Tolstoi aquest camí de perfeccionament?
Gairebé tota la vida. Ell comença amb la idea del perfeccionament interior amb divuit anys i es mor amb allò al cap. I es mostra molt crític amb ell mateix quan s’equivoca, però sempre amb esperit constructiu, perquè quan caus, sempre ho pots tornar a intentar. En aquest sentit, els seus diaris són impressionants. En ells diu que el dia anterior va tenir un moment de debilitat, es flagel·la una mica, però pensa que l’important és seguir amb aquest camí de perfeccionament. Però insisteixo, Tolstoi no t’està ensenyant a ser més feliç, sinó a com pots viure bé, perquè per a ell la felicitat és el bé.
Però arribava a castigar-se a ell mateix?
No, no pas, però era molt lluitador. Ell va néixer aristòcrata, i de jove era jugador, bevedor, caçador i faldiller. No saps com va lluitar contra la seva luxúria. Segur que va tenir molts fills allà on anava. Va perdre la casa on va néixer jugant a les cartes. Però va començar un procés brutal per deixar de fumar, de beure, de menjar carn, va crear una lliga contra l’alcohol a Rússia, on el problema és enorme, especialment entre els camperols. De jove se sentia orgullós dels animals que caçava, i amb el temps va començar a dir que no havíem de menjar carn perquè havíem de respectar la vida en general. Aquest és el camí de la vida de Tolstoi, el camí que es trobarà el lector. Tolstoi és una figura desmesurada, apassionant.
La seva ficció és també un camí per la vida?
Jo penso que tot és el mateix camí. La seva darrera gran novel·la és Resurrecció, i va d’això mateix. És una novel·la en la qual hi ha un treball intern dels personatges per entendre cap a on van. Des de la seva primera novel·la, La infantesa, fins a Resurrecció, Tolstoi està sempre amb la idea de créixer espiritualment.
Vostè va editar també els diaris de Tolstoi. Segur que va trobar coses interessants…
I tant! Tolstoi era soldat, i en una carta deia que se sentia complagut amb l’espectacle de la guerra, amb el fet de veure un home matant un altre. I d’allà va passar al pacifisme. Quin gran camí, i que pedregós i complicat! Tolstoi va passar per una presa de consciència quotidiana, tot el temps. Porto molts anys treballant Tolstoi, però El camino de la vida ha estat un punt d’inflexió en la meva vida, és a dir, ja no veig la vida de la mateixa manera. Tolstoi ens diu que podem viure d’una altra manera, que així no podem seguir vivint, que ens hem desviat en la construcció d’un món just, però que podem tornar al bon camí.
El camino de la vida pot ser una bona porta d’entrada a l’obra de Tolstoi?
No em sembla una mala idea. El lector pot començar amb El camino de la vida i després fer el salt a una novel·la preciosa, breu, que es titula La felicitat conjugal. En aquesta novel·la estan tots els temes de l’obra de Tolstoi. D’alguna manera, Anna Karènina i Guerra i pau estan a La felicitat conjugal.
