Farinelli i altres ‘castrati’

Per imaginar la veu dels castrats hi ha disponible una gravació real, una pel·lícula i discos cantats per contratenors i mezzosopranos
Detall del retrat que Jacopo Amigoni va fer el 1753 de Farinelli.

Manel Haro / @manelhc


Diuen que els castrati són la veu perduda del món de la música clàssica, no només perquè (evidentment!) ja no n’hi ha, de castrats, sinó perquè tampoc sabem exactament com sonaven les seves veus. Els seus orígens venen de molt lluny, però van tenir la seva època daurada en el segle XVIII, quan van esdevenir autèntiques estrelles dels teatres. La naturalesa de la seva veu és bastant coneguda i no cal incidir-hi gaire: bàsicament, eren nois que des de molt joves, entre els vuit i els dotze anys (abans de la pubertat, en qualsevol cas), eren sotmesos a una cirurgia del teixit testicular que impedia que les seves veus canviessin en fer-se adolescents. Uns quatre mil nens eren operats cada any -molts dels quals fills de famílies sense recursos- sense més anestèsia que una mica d’opi passant així per una intervenció molt dolorosa que en molts casos els costava la vida.  Amb la castració a la llarga es disposava de cantants adults (amb una capacitat pulmonar, experiència i domini de la veu que un nen no tenia) però conservant els aguts de la infantesa.

Castrats com Gaetano Majorano (Caffarelli), Francesco Bernardi (Senesino), Nicolo Grimaldi (Nicolini) o Carlo Broschi (Farinelli) van causar autèntic furor en el segle XVIII, molt especialment Farinelli, considerat el castrat més important de la història (tot i que hi ha qui diu que era millor Caffarelli). S’ha escrit molt sobre l’èxit d’aquestes figures: sabem que cobraven altes tarifes, que eren grans seductors (amb l’afegit que, com que no podien deixar embarassada cap dona, gaudien de certes llibertats) i, en alguns casos, tenien una mala conducta social i imposaven la seva voluntat en els escenaris, per sobre dels compositors i empresaris que sovint estaven obligats a cedir al desig dels castrats. Segurament qui millor representava aquesta conducta egocèntrica, arrogant i a vegades violenta era Caffarelli, qui havia arribat a barallar-se amb altres cantants dalt de l’escenari. L’ocàs dels castrati va estar motivat per diversos motius, però un d’ells és que els compositors van començar a cansar-se de les seves dèries i exigències.

Una de les principals raons per les quals els castrats van començar a tenir protagonisme a partir del segle XVI va ser la prohibició del Papa Pau IV de què les dones actuessin en els escenaris de la ciutat de Roma, la qual cosa va fer que els castrats interpretessin els papers femenins. Amb el temps les dones van recuperar el seu dret a cantar, però la veu dels castrats no es va apagar fins que el 1902 el Papa Lleó XIII va ordenar que no s’acceptessin més castrats per part de l’Església (molt abans, el 1878, estrenant el seu papat, ja va prohibir que es contractessin de nous, però va permetre que els que ja hi havia a l’Església es quedessin) i, un any més tard, el 1903, el Papa Pius X va signar la prohibició definitiva. Al llarg del segle XIX, doncs, encara vam tenir grans castrats, com Giovanni Battista Velluti. Ell va cantar al teatre La Fenice de Venècia el paper d’Armand a Il crociato in Egitto (1824), de Meyerbeer, la qual es considera la darrera òpera escrita per a veu de castrat. El darrer castrat de la història, però, va ser Alessandro Moreschi, qui esdevindria primer soprano del Cor de la Capella Sixtina. Va morir el 1922 i va deixar l’única gravació que tenim d’un castrat, i que es pot trobar fàcilment a YouTube. Malauradament, ni la gravació és bona ni ell era un bon cantant.

També és molt lliure la interpretació que es fa de la relació entre els germans Broschi i el poc pes que té en Farinelli el personatge de Porpora, que aquí és, més que secundari, un extra. El que sí és cert és que el castrat va passar més de vint anys de la seva vida a Espanya, teòricament perquè la seva veu ajudés a sanar Felip V, qui patia una depressió. L’historiador Daniel Martín Sáez, de la Universidad Autónoma de Madrid, però, assegura que això és un mite, que tot i que Farinelli va estar en la cort de Felip V i de Ferran VI durant aquest temps, no era per cap qüestió d’aixecar ànims a cap monarca, sinó per pur plaer musical. Un altre suposat mite és que Carles III, sense cap gust musical, va expulsar Farinelli quan va morir Ferran VI. Segurament sí que hi ha molt de llegenda al voltant del castrat, dintre i fora d’Espanya. Sigui com sigui, la pel·lícula de Corbiau -que crea més mites que no pas els aclareix- és una manera d’apropar-nos a la figura de Farinelli. Crec que per al públic no interessat en l’òpera o que no tingui cap informació prèvia sobre el cantant, la pel·lícula pot confondre en alguns moments, especialment sobre el personatge de Händel, sobre els problemes emocionals del protagonista, sobre la relació dels germans Broschi i sobre l’estada a Espanya de Farinelli. No parlo de mites ara, sinó de coherència o claredat argumental.

Com a curiositat, el director va estar molt entretingut amb el tema de la veu de Farinelli, que aquí interpreta Stefano Dionisi. Corbiau va estudiar la gravació disponible del castrat Alessandro Moreschi, però va arribar a la conclusió de què no li servia de gaire, primer perquè Moreschi no era un gran cantant i després perquè la seva veu quedava massa allunyada de la gran explosió dels castrats del segle XVIII. La veritat és que escoltar aquesta gravació ara posa una mica els pèls de punta, però costa imaginar amb ella com seria la veu de Farinelli. La veu masculina més semblant a la dels castrats que tenim ara és la dels contratenors, i Corbiau va recórrer a la tecnologia per fer una barreja de la veu d’un contratenor i la d’una soprano, que és el que escoltem en la pel·lícula, i això em sembla interessant. Actualment els papers dels castrats són interpretats sobretot per contratenors, però també es pot recórrer a veus femenines. El 2008 es va publicar el disc Arias Para Farinelli, amb direcció de René Jacobs i amb la veu de la mezzosoprano Vivica Genaux; el 2013 va ser el contratenor Philippe Jaroussky qui es va atrevir amb el disc Farinelli: Porpora Arias; i el 2019 vas ser la mezzosoprano Cecilia Bartoli qui va publicar el disc Farinelli, amb peces de Porpora o Ricardo Broschi, entre altres, cantades originalment pel castrat. En definitiva, la veu perduda de la música clàssica segueix, d’alguna manera, ben viva.

Categories
Amb nom propiBiopicCINECLÀSSICADiversosDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES