Álvaro Muñoz. Girona / @AlvaroMunyoz
Arriba un moment en què el pas del temps t’obliga a mirar enrere i fer-ne balanç. No cal ser al llit abans de traspassar per fer aquest exercici però sí que és aconsellable que hagi passat prou temps perquè la balança no quedi mig buida. Conclusions, fets a millorar i, sobretot, laments d’actituds conservadores i covards que, qui sap!, si podrien haver arribat a capgirar la nostra vida de cap a peus. Als escriptors ja els passa, això, i sobretot a aquells que fan brollar un caire filosòfic o fins i tot autobiogràfic a les seves obres. Hi ha autors que, en canvi, amaguen experiències personals rere personatges amb noms diversos —veieu L’art de portar gavardina de Sergi Pàmies, una obra que podria ser el tòtem de qualsevol divorciat—; però els pensaments més crus i directes, sense gaire ocultisme ens arriben sovint a través del gènere epistolar.
Gràcies a Edicions de 1984 en català (amb traducció de Mia Tarradas) i a Ático de los Libros en castellà (amb traducció de Jordi Terré), ens arriba Carta a D. Una història d’amor de l’escriptor, filòsof i periodista André Gorz, una obra breu, ben escrita, posant-hi tots els sentiments sobre la taula amb l’afegit de no caure en floritures amoroses que puguin marcir-ho tot. Un llibre de purgatori, de quan veus que la cosa ja s’acaba i necessites explotar i, sobretot, per a contestar els perquès de les teves qüestions: «Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai.»
Així comença la carta adreçada a Doreen Keir, dona amb qui va compartir feina, relació, militància i escriptura. Gorz sent com, segurament, els seus textos no han estat justos amb la persona a qui més ha estimat, a la dona que feia de motor, que li encoratjava a fer allò que havia de fer, perquè gràcies a ella va comprendre que «l’objectiu de l’escriptor no és el que escriu. La primera necessitat és la d’escriure.» L’autor sovint fa servir la Doreen per explicar el seu món interior; tot plegat és una carta a ella però no sobre ella, sinó sobre com és ella per a ell. Així, dir que ella n’és la protagonista no sabria fins a quin punt seria precís i just. Gorz raona sobre qüestions filosòfiques com la crítica a l’amor del pensament socialista. L’amor entès com a possessió, com a pèrdua, com el menyscapte de llibertats individuals per la necessitat d’acontentar algú que fa d’àncora. Un pensament sartrià (llegiu L’ésser i el no-res) monogàmic que mira d’entendre per què estimem i volem ser estimats per una persona en concret, excloent-ne les altres.
Tot i ser una declaració formosa d’amor, un dels punts de partida el trobem al llibre El traïdor que ell mateix va escriure l’any 1957, és la seva manca de sinceritat amb els lectors i, en conseqüència amb ella. Uns pensaments que havien d’haver estat sincers al capítol «Tu» d’aquesta obra i que Gorz aigualeix fins a la falsedat. Anys més tard no pot estar de qüestionar-s’ho: «Per què a El traïdor he donat una imatge falsa de tu, que et desfigura? Aquest llibre havia de mostrar que el meu compromís amb tu va ser el tomb decisiu que em va permetre de voler viure. ¿Per què no hi surt, doncs, la meravellosa història d’amor que vam començar a viure set anys abans?» Gorz mitjançant aquesta llarga carta cerca el perdó -el seu concretament-, perquè ella ja l’hi ha perdonat fa anys. No va poder perdonar-s’ho i, amb 84 anys i la seva dona molt malalta, va suïcidar-se. Fet i fet, Cartes a D. Història d’un amor és una història de purga, d’absolució, de mirar de condonar una culpa amb la qual no va poder viure. Un relat fugaç, àgil, d’un estil atractiu i que passa, com la vida, com un sospir.
