Un viatge a la mort (i a la vida) del pintor Marià Fortuny

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

La mort del pintor de Reus Marià Fortuny, el 21 de novembre de 1874, va ser tan inesperada com plena de misteri. Tant és així, que alguns diaris espanyols donaven la notícia que havia mort a conseqüència d’un duel amb un altre artista, la qual cosa no era certa, és clar. Fortuny va morir, massa jove, amb només trenta-sis anys, quan estava segurament en el millor moment de la seva carrera. Vivia a Roma amb la seva esposa Cecilia de Madrazo, filla de Federico de Madrazo, pintor espanyol que va dirigir el Museu del Prado i a qui Fortuny va conèixer quan va viatjar a Madrid. Allà, a la capital espanyola, allotjat a tocar de la Puerta del Sol, l’artista reusenc passava uns dies de descans que aprofitava per visitar el museu i copiar les obres dels grans artistes exposats. Va ser d’aquesta manera que va tenir una estreta relació amb Madrazo i es va enamorar de la seva filla, amb qui es va comprometre abans de tornar a Roma. La mort de Fortuny va ser a causa d’una barreja entre la malària i una úlcera a l’estómac, probablement agreujada per l’estrés i els maldecaps que en aquells moments patia.

Al voltant d’aquest fet, Emiliano Cano (Madrid, 1981), músic, investigador i realitzador de documentals, ha rodat Fortuny. La muerte del pintor, un documental d’uns seixanta minuts que ens presenta un retrat molt personal de l’artista. Cano parteix d’un fet inqüestionable: en l’actualitat Fortuny no és suficientment conegut si tenim en compte que en la seva època era un pintor cèlebre l’obra del qual es venia a París, fora de les grans exposicions, a un preu considerat alt. El mateix director exposa quines podrien ser les causes d’aquest fet. Una d’elles és que l’arribada de l’impressionisme va fer aparcar les obres de caràcter preciosista que havien tingut èxit els anys precedents i on s’havien emmarcat les obres de Fortuny, sovint aconsellat pel seu marxant a París, Adolphe Goupil, qui li suggeria quins temes vendria amb més facilitat, entre ells els de tipus orientalista. I certament els venia prou bé. Segurament el quadre més famós de Fortuny, La vicaria (pintat el 1870 i que es pot trobar al Museu Nacional d’Art de Catalunya), va ser comprat per Goupil per 70.000 francs i venut, més tard, per 250.000.

El documental ens mostra que, després de la mort de Fortuny, la seva esposa Cecilia va demanar vendre amb certa urgència el patrimoni artístic del seu marit, així que la seva obra va ser subhastada i dispersada -tot i el desig del pintor de tenir les seves pintures en un museu-, tret d’alguns quadres que ella va decidir guardar a darrera hora. Paradoxalment, Fortuny estimava tant la puresa de la pintura que preferia moure’s en la perifèria dels mercats. Cecilia i els seus fills van abandonar Roma amb direcció a París, on vivia Raimundo de Madrazo, el seu germà, també artista. Allà Ceclia es va retrobar amb la seva germana Isabel, un personatge en el qual es fixa també Emiliano Cano en el seu documental. Isabel, una ànima rebel que va ser un maldecap per a la família, així que el patriarca, Federico, va decidir enviar-la al manicomi de Carabanchel, on acabaria els seus dies. Trobo especialment interessant aquesta part del documental perquè Isabel és probablement el personatge més desconegut dels Madrazo, tota una família de pintors que va tenir les seves ombres. El fet que Federico, que feia anys que era vidu, es casés amb Rosa Guardiola, baronessa d’Andilla, va suposar un gran disgust per a Cecilia i Fortuny.

El documental d’Emiliano Cano no pretén ser un producte cinematogràfic de caire acadèmic, sinó que és més aviat un projecte personal, fet sense pretensions, però amb la clara voluntat d’apropar-nos a la part més íntima de Fortuny, precisament perquè tot i que la seva obra està exposada als grans museus, com el Prado o el Nacional d’Art de Catalunya, continua sent un pintor bastant diluït en la història de l’art, i això que -m’atreviria a dir- els seus quadres sempre fascinen. El mateix procés d’investigació i construcció de la narrativa del documental ens és mostrat de manera desenfadada, així que veiem, per exemple, com Cano i Amanda Recacha -les dues veus del documental- ens porten a la badia de Nàpols, a la recerca de la casa on Fortuny va passar un creatiu i feliç estiu. M’ha agradat poder veure Fortuny. La muerte del pintor, que vull considerar el punt de partida per tornar a descobrir l’obra d’un magnífic artista.