Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Aquest llibre, Tots els contes, tan bonic i ben editat per l’editorial Rosa dels Vents, recull la narrativa breu de Montserrat Roig. La primer part aplega els contes del llibre Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, que va guanyar el premi Víctor Català l’any 1970 i, a banda de la promoció convencional, en una època en la qual l’edició de llibres en català no era tan nombrosa com ara, va comptar amb una mena de promoció espontània que va fer Terenci Moix, amic de l’escriptora, i que era un venedor eficaç i intuïtiu. La segona part recull els vuit contes del llibre El cant de la joventut, on l’escriptora inicia camins diversos i més ambiciosos. La tercera part, menys coneguda, reuneix textos narratius publicats al diari Avui, entre 1990 i 1991, els darrers anys de vida de l’autora. La tria d’aquests contes ha estat a cura de Roger Sempere, fill de Montserrat Roig.
Després de la seva prematura mort, la figura de Montserrat Roig gairebé s’ha mitificat. S’ha parlat en moltes ocasions de si era millor periodista que no pas narradora, s’ha comentat que va ser també, en certa manera, mediàtica, gràcies al seu pas per la televisió, i les seves entrevistes als espais catalans dels segon canal en són un exemple. Al costat de les de Soler Serrano, en castellà, pertanyen a una manera d’entrevistar, amb coneixement, temps, complicitat i profunditat, que sembla haver passat a la història. Roig, a més, era una dona moderna, atractiva, fotogènica, i ens ho confirmen les precioses imatges que la seva amiga, Pilar Aymerich, ens ha deixat d’ella. Tenia una germana actriu, havia fet teatre, alguna cosa n’hi havia quedat, de comedianta. Tot plegat fa que sigui difícil acostar-se a la seva literatura sense admiracions desmesurades o prejudicis injustos. Això ens pot passar a les persones que som, més o menys, de la seva generació. Tot i que, per altra banda, crec que a la gent més jove se li poden escapar elements de la seva literatura que eren molt presents entre els anys setanta i finals dels vuitanta.
La relectura de Molta roba i poc sabó m’ha sorprès. Aquest llibre pot tenir alguns defectes juvenils i primerencs, Roig tenia poc més de vint anys quan el va escriure però crec que ha guanyat pes amb els anys i m’admira avui la joventut de l’escriptora. Reflecteix les dèries d’una generació molt concreta situada en una classe mitjana il·lustrada, que tenia accés a la universitat, aleshores molt minoritària. Hi trobem referències probablement autobiogràfiques, un intent de comprensió crítica vers les generacions anteriors, així com el pes d’aspectes que avui poden semblar llunyans, com la religió, la moral, les ànsies de canvi, tant polític com pel que fa a la llibertat de la dona. El conjunt m’ha semblat més homogeni del que recordava.
No m’han entusiasmat tant les narracions d’El cant de la joventut, encara que s’hi percep, ja, una ambició literària més profunda i una tècnica més acurada. L’escriptora domina més la llengua, té més seguretat, però hi manca un fil conductor, un objectiu determinat, tot i que hi trobem fragments extraordinaris. Un gran descobriment ha estat per a mi el tercer recull, aquestes narracions breus, limitades a l’espai que el diari destinava a la col·laboració de Roig i que, per tant, tenen una extensió que evita digressions i allargar-se massa, cosa que s’esdevé en alguns dels contes del recull anterior. En tot el conjunt del llibre hi trobem ressons de lectures de l’època, així com referències a textos i autors, Espriu, Calders, Joyce…
Ens ensopeguem en aquesta tercer part del llibre amb situacions quotidianes transformades en ficció, moltes de les quals sorgeixen d’un món real que Roig comença a mirar d’una altra manera, amb una mena de respecte i comprensió, ja alliberada del pes polític una mica dogmàtic d’altres temps, i que podem trobar en d’altres articles d’aquells anys entre els quals, recordo, per exemple, quan planyia fins i tot els joves guàrdia civils morts en un atemptat d’ETA o incidia en el fet que la sacralitzada obra gaudiniana no havia tingut en compte, per a res, la neteja que havien de fer les dones del servei domèstic.
Aquest llibre té una bonica coberta, unes precioses il·lustracions de Sònia Pulido i un element que m’encanta, aquesta cinta per marcar el punt de lectura que ja sembla un element en procés d’extinció. Especular sobre com hauria evolucionat Roig, en l’àmbit literari, o com pensaria avui sobre les coses que s’esdevenen en la nostra societat, no porta enlloc, no ho podem saber. Però, evidentment, la seva prematura pèrdua ens va privar d’una veu lúcida en el millor moment de les seves possibilitats professionals. Aquest volum és una bona ocasió per recuperar-la i rellegir-la. I per recordar com érem en aquells anys i valorar els canvis socials, polítics… i literaris.
