Una Penèlope feminista contra el patriarcat d’Ulisses

Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G

El mite de l’Odissea és cèlebre per les aventures del seu protagonista, però hi ha detalls que no se li haurien d’escapar a una ment de segle XXI. Margaret Atwood (Ottawa, 1939) ha aprofundit en la mentalitat de la fidel esposa d’Ulisses, Penèlope, per parlar sobre feminisme, empoderament i justícia. L’escriptora canadenca ha revisitat l’Odissea i l’ha narrat des de la perspectiva d’una Penèlope que està morta, a l’infern i que va viure aquells anys de fidelitat enclaustrada a casa i abordada per nombrosos pretendents. Com si fos un objecte d’exposició, Penèlope es va dedicar tot aquest temps a cosir, descosir i, mentrestant, esperar el retorn d’Ulisses. Quan aquest va arribar finalment, va assassinar tots els pretendents que aguaitaven la seva dona, però també dotze de les seves donzelles. A Penélope y las doce criadas (Salamandra amb traducció al castellà de Gemma Rovira Ortega), l’autora capgira la història, posa Penèlope al comandament del vaixell i explica amb duresa la superba injustícia que Ulisses va cometre assassinant les seves donzelles.

Al pròleg Atwood deixa clares les seves intencions: aquest llibre va néixer per l’interès que tenia en saber per què Ulisses va penjar aquestes dotze donzelles. La narració de Penélope y las doce criadas és en primera persona, ens parla Penèlope acompanyada per un cor de dotze veus que clamen justícia. La protagonista no es talla davant el seu marit i el critica des de la primera pàgina, dient que les seves especialitats eren mentir i «escapolir-se». Ella no vol que el seu tarannà de dona submisa i prudent serveixi de model per a altres dones. Encara que ella ha estat així, no vol que ningú passi pel mateix. Així doncs, en la novel·la el feminisme i la voluntat de destruir el patriarcat prevalen sobre qualsevol altra idea. Els mites són els que són, amb la mirada i la mentalitat de la seva època, però Atwood fa aquí un exercici de necessària reflexió i interpretació.

Penèlope ens narra de forma cronològica la seva vida, des de la seva infància fins a arribar al moment clau del mite: el retorn d’Ulisses. Dedica poques pàgines a la guerra de Troia i a les aventures del seu marit perquè es fixa en altres aspectes, sobretot en el temps d’espera. Estar a l’infern no li impedeix arribar fins a l’actualitat amb el seu relat dels fets i contemplar el pas dels segles i, amb ells, el canvi de tantes idees i conceptes. La Penèlope tolerant s’ha tornat intransigent i no dubta a respondre davant un home que l’ha trepitjat, a ella i les seves dotze amigues més fidels, mentre ell estava absent i a vegades deixant-se seduir per deesses en illes remotes segons les males llengües.

La màgia i la mitologia inunden unes pàgines plenes de reivindicacions. Ara que Atwood  ha reescrit el mite es perceben molts detalls que, llegint el text original, passen de llarg o no se’ls dona massa importància, com les violacions i els feminicidis presents en ells, per exemple. Penèlope, des d’una mirada actual i compromesa, reclama justícia per a les dotze serventes penjades i també per al seu assassí. Atwood fa d’un mite grec un acte de justícia literària mentre reclama que s’imposi la llei davant la violència de gènere en els nostres dies. Podem pensar que combinar el mite amb la visió actual és una tasca difícil, però l’escriptora canadenca aconsegueix fer-ho de forma molt natural.

El registre que Atwood utilitza no és homèric, sinó més aviat actual, però manté l’essència dels mites clàssics en certs aspectes del llenguatge i el vocabulari. L’autora no només s’ha basat en l’Odissea per escriure aquesta novel·la, ja que també s’ha documentat a partir d’Els mites grecs, de Robert Graves, i altres obres. Atwood es posiciona per deixar pòsit al lector, per això les denúncies de Penèlope són afiladíssimes i molt pertinents. Aquesta novel·la és una oportunitat per endinsar-se en aquest mite des d’una mirada nova i fresca i descobrir que la figura de la dona ha estat menyspreada des de temps immemorials.