‘La voz humana’, l’homenatge d’Almodóvar a la seva obsessió

Aquest curtmetratge recupera el text homònim de Jean Cocteau que ja va tenir presència en pel·lícules anteriors del director
Pedro Almodóvar La voz humana

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Pedro Almodóvar torna a donar-li una altra volta a La voz humana, l’obra de Jean Cocteau que tant el va marcar i que va tenir una presència clara en dues de les seves pel·lícules dels vuitanta. A la Ley del deseo, el protagonista, un dramaturg i director escènic interpretat per Eusebio Poncela, treballa en una versió d’aquest text que havia d’interpretar la seva germana Tina (Carmen Maura). Un any més tard, el 1988, Almodóvar va fer directament una versió lliure de l’obra de Cocteau amb Mujeres al borde de un ataque de nervios. Ara bé, el resultat d’aquella pel·lícula, el seu primer gran èxit internacional, bàsicament s’inspirava en l’eix argumental de La voz humana, ja que el que plantejava Cocteau era un monòleg i la pel·lícula d’Almodóvar evidentment és molt més que això. Més de tres dècades després, el director manxec torna a La voz humana, aquesta vegada a través d’un curtmetratge, respectant el format del monòleg, però també prenent-se les seves llicències per fer-ne una versió més actual i personal.

En aquest cas, l’actriu britànica Tilda Swinton fa de Carmen Maura (recordem, l’actriu que havia d’interpretar La voz humana a La ley del deseo i també qui va protagonitzar Mujeres al borde de un ataque de nervios). De fet, en un moment del curtmetratge, Swinton diu les paraules «la ley del deseo», i això no és casual, el cinema d’Almodóvar és molt autoreferencial. Bé, siguem curosos, la veritat és que Swinton no fa de Maura, era una forma de parlar per entendre’ns. Fixem-nos en l’argument: la protagonista és una dona que ha estat abandonada per l’home que estima. Porta uns dies tancada a casa esperant que ell doni senyals de vida, perquè ha de recollir una maleta amb les seves coses, però ell sembla haver desaparegut. Mentrestant, ella es veu superada pels nervis, camina pel pis perduda, sempre atenta al telèfon. A la pantalla, doncs, només la veiem a ella i al gos que es mostra nostàlgic davant l’absència del seu amo (tret d’un moment que ella baixa a comprar una destral, on hi intervé breument un dependent, i en la part final).

Per tant, l’escenari principal és el seu pis, però el director ens vol mostrar les bambolines, així que fa que el personatge entri i surti d’aquest espai muntat per a l’ocasió i ens mostri també el gran magatzem on tot està ubicat. Això significa que més que un pis veiem un escenari que fa de pis, pura teatralització. ¿Serà aquesta una manera de mantenir l’essència dramàtica de Cocteau o potser una forma de seguir picant l’ullet a la Ley del deseo? Segurament això segon. Sigui com sigui, en aquest sistema de teatre dintre del cinema hi ha molta bellesa i dramatisme, especialment al principi quan Swinton vesteix un llampant vestit vermell d’època (d’època però amb un estil molt contemporani). Després ella surt al carrer a comprar la destral, està molt ferida, enfadada, i cansada d’esperar que la seva ja exparella vingui a recollir les seves coses.

El gran moment del curt és el monòleg que manté al telèfon quan finalment aconsegueix parlar amb ell. És aquí quan la gran ànima femenina ferida se’ns mostra més clarament i trobo que Swinton ho fa molt bé, demostra que entèn perfectament el que el director li demanda, però torno a insistir en una idea: Swinton és Swinton i penso que és millor si no valorem la seva feina per si compleix o no amb cap cànon de dona almodovariana, perquè clarament el director ha volgut anar més enllà dels seus llocs comuns encara que sense abadonar el seu estil. Cal afegir el gran rol que juga la música d’Alberto Iglesias (com sempre) i la fantàstica direcció de fotografia de José Luis Alcaine (amb qui el director ja ha treballat en altres pel·lícules, entre les quals Dolor y gloria i Mujeres al borde de un ataque de nervios).

Crec que La voz humana s’ha de valorar com una peça més de l’engranatge que és l’univers cinematogràfic de Pedro Almodóvar, sempre nodrint-se (de forma molt subtil) de referències a pel·lícules anteriors seves, com si els seus projectes s’estiguessin mirant els uns als altres constantment. Una forma, tot sigui dit, de fer que el seu cinema no caduqui mai. Dic això perquè com a projecte aïllat, sense tenir en compte qui i què hi ha al darrere, pot resultar un curtmetratge que agradi igualment, però ens podem perdre matisos o lectures. En el meu cas, l’he anat a veure dues vegades i valoro més La voz humana si l’observo i la penso a través de tot el que he vist d’Almodóvar abans, tot i que aquest curtmetrartge també podria ser una bona manera d’estirar del fil i aprofundir (qui encara no ho hagi fet) en el seu cinema, especialment en aquelles pel·lícules dels anys vuitanta.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES