World Press Photo, imatges que ens situen davant les urgències del món

El CCCB exposa el resultat del concurs de fotografia documental i fotoperiodisme que cada any mostra l'actualitat del planeta
World Press Photo Yasuyoshi Chiba
'Straight Voice' © Yasuyoshi Chiba, AFP.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Visitar l’exposició del World Press Photo és ja una cita anual imprescindible, no només per als amants de la fotografia, sinó també per a aquelles persones que volem conèixer una mica millor el món en què vivim. Al CCCB veiem així el resultat del concurs de fotografia documental i fotoperiodisme més important del món que reconeix des de 1955 les millors imatges captades durant l’any anterior. El certamen es divideix en vuit categories a les quals enguany s’han presentat gairebé 4.300 fotògrafs procedents de 125 països, que han aportat un total de gairebé 74.000 imatges. A la plataforma Filmin es pot seguir una visita audiovisual que explica el format i l’essència d’aquest concurs.

Sobre la manera com es decideixen les fotografies guanyadores, cal saber que el jurat està format per disset professionals independents que tenen tres setmanes per donar un veredicte. Aquest procés de valoració es divideix en sis fases, en la primera de les quals es passen la totalitat de les imatges per una pantalla mentre cada membre del jurat vota les que considera millors, sempre sense saber qui n’és el seu autor o quin és el seu país de procedència. Les més votades en aquesta primera ronda passen a la següent, aproximadament un 25% del total. La mateixa operació es repeteix en les altres fases, però a partir de la tercera, el jurat ja té la informació de context, és a dir, els peus de foto. Així, de les 74.000 fotografies inicials, en queden 157, que són les que podem veure a l’exposició del CCCB.

L’evolució del concurs en aquests seixanta-cinc anys d’història és impressionant, si tenim en compte que en la primera edició només es van presentar quaranta-dos fotògrafs que van enviar unes tres-centes imatges. L’esperit d’aquesta exposició, que va voltant per diverses ciutats i que és visitada per més de quatre milions de persones, és que millorem la nostra comprensió de la realitat, reflexionem sobre el món que ens envolta  i puguem compartir una sèrie de valors. Una de les claus d’aquesta cita és que podem confiar plenament en allò que veiem perquè un dels requisits per participar al concurs és que les imatges ni es poden manipular ni es pot canviar el seu context. És important remarcar aquest aspecte, molt especialment en l’era de les notícies falses, una època en què fins i tot molts mitjans de comunicació no dubten a utilitzar la informació escrita i les fotografies per confondre deliberadament la societat. Evidentment, en això també hi juga un paper destacat les xarxes socials, que permeten fer virals continguts fora de context amb intenció de desacreditar o atacar persones o col·lectius.

A banda d’informar, el World Press Photo vol emocionar, impactar, amb històries humanes, perquè darrere de cada fotografia hi ha sempre un relat real que ens permet enriquir la nostra idea del món i qüestionar les nostres pròpies perspectives. A l’exposició veiem imatges de guerra, però també hi trobem altres temes que engloben l’actualitat del planeta, com és la manera com ens relacionem amb la natura en diversos països (interessant aquí el projecte documental del sud-africà Brent Stirton que mostra el negoci que hi ha al voltant del pangolí, l’animal que ha estat al centre de totes les mirades per culpa de la Covid), les conseqüències del canvi climàtic, l’augment del supremacisme blanc i de l’extrema dreta (per exemple als Estats Units de Donald Trump), la identitat de gènere, els efectes de la pobresa, les revolucions i protestes (com les de Hong Kong) per reclamar drets fonamentals o la manca de futur de molts nens i joves arreu del món.

A vegades, simplement, les fotografies volen mostrar moments d’intimitat per retratar com és una societat. Aquest és el cas, per exemple, de les imatges de Tatsiana Tkachova, en les quals veiem dones que han avortat a Bielorússia, un país molt liberal en temes d’avortament, però on la societat encara ho veu com una vergonya. I això que fins i tot alguns d’aquests avortaments van ser a causa de la por a les conseqüències de la catàstrofe de Txernòbil. També és el cas del treball del francès Romain Laurendeau que retrata la quotidianitat de joves algerians, assistint a un partit de futbol, petant la xerrada al carrer o mirant la televisió. Precisament aquesta obra documental ha estat guardonada amb un dels dos premis grossos del certament, perquè més enllà de les vuit categories en què s’organitza el World Press Photo, dos són els treballs que acaben esdevenint els més importants de cada edició: la millor fotografia individual i el millor reportatge fotogràfic.

Laurendeau va captar amb la seva càmera la vida de nois d’Algèria des d’un punt de vista social, econòmic i polític, amb especial èmfasi en la falta d’opcions laborals i les dificultats de construir un projecte de futur, motiu pel qual el febrer del 2019 la població va sortir al carrer per forçar el president del govern, Abelaziz Buteflika, que reunciés a un altre mandat. L’altra imatge guanyadora -en la categoria de millor fotografia individual- és la del japonès Yasuyoshi Chiba, resident a Kènia i fotoperiodista d’Agence France-Presse. En la seva obra veiem un noi envoltat de diverses persones que li fan llum amb els seus telèfons mòbils perquè hi ha hagut una apagada elèctrica; el protagonista recita un poema en una manifestació contra el govern militar del seu país, el Sudan. Impacta posar-se davant d’aquestes fotografies, sense cap mediació, sense cap periodista que les interpreti per tu. És com situar-se directament davant dels fets. Aquest és el món que ens va deixar el 2019 i que ens mostra el CCCB.

 

Familiars de les víctimes de l’accident del vol ET 302 plorant. © Mulugeta Ayene. Associated Press.

‘Topada amb la policia en una manifestació contra el govern d’Algèria. © Farouk Batiche. Deutsche Presse-Agentur.

Noi kurd ferit durant la guerra rep una visita. © Ivor Prickett per a ‘The New York Times’

.

Categories
ARTExposicions
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES