Àngels Gregori: «Estellés parla del que toquem, del que sentim, del que vivim»

Ximo Palau / @ximopalau

La història del País Valencià ha estat impregnada per aquest constant crim: el de tallar les flors quan esclata la primavera. Els guardians de la monotonia sempre han intentat suprimir aquesta cultura indòmita, clam de justícia que sorgeix dels masos i les alqueries. No obstant això, malgrat la tempesta de pols, sembla que continuem emergint, demostrant que l’esperança és l’últim bastió que no s’esvaeix. I la polseguera va creixent…

Aquest any, un entre tants, celebrem el centenari del poeta del poble, Vicent Andrés Estellés. Tot i les cicatrius d’un passat que ha erosionat el futur d’una manera de viure, la seua veu ha estat el riu que ha alimentat múltiples generacions. Enmig de tot el xivarri, Estellés ha estat el foc de la casa.

Àngels Gregori (Oliva, València, 1985) és la comissària del Centenari d’Estellés, un esdeveniment que ha motivat reedicions, assajos i articles diversos sobre la figura i l’obra del poeta valencià. Gregori també és poeta, encarna la poesia de la vida quotidiana. Ha publicat llibres com Quan érem divendres, Llibre de les brandàlies, Herències i Jazz, entre d’altres.

És un lloc comú, però, per què llegir a Estellés en el seu centenari?

Perquè l’hem llegit, però ens cal llegir-lo millor. L’obra d’Estellés va més enllà dels típics poemes coneguts per tothom. Sí, hi ha l’Estellés que s’identifica amb la veu d’un poble, però cal anar més enllà; revisitar una obra colossal, alguns dels seus títols menys coneguts, que són extraordinaris, i evidenciar la gran quantitat d’estils que va arribar a construir. El centenari significa una oportunitat per això, per revisitar-lo i celebrar-lo de la forma més àmplia possible, endinsant-nos en camins que poden esdevenir nous per als lectors.

En quina mesura creus que l’obra d’Estellés ha contribuït a preservar i enfortir la identitat cultural i lingüística del País Valencià en un món cada vegada més globalitzat?

Al País Valencià, en un mateix moment històric, van coincidir Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Manuel Sanchis Guarner. Aquesta santíssima trinitat va construir, de tres províncies, un país. Fuster va mirar més enllà d’una comarca, Sanchis Guarner la llengua, i Estellés la veu amplificada d’un entre tants en el que reconèixer-se tots. Sense ells tres, no tindríem el País Valencià que tenim avui. A més, Estellés ens va ensenyar que malgrat la censura i havent viscut en els moments més difícils del segle XX a València, calia celebrar el dret a l’alegria. I això és una qüestió que, dissortadament, amb el que s’està vivint al País Valencià ho hem d’aprendre.

Què creus que fa que la poesia d’Estellés siga tan enraonada amb el poble valencià i la seua vida quotidiana?

Estellés es va detenir en allò elemental, en els petits detalls de la vida quotidiana, i va aconseguir que esdeveniren reveladors. Parla amb un llenguatge proper, quotidià, en el que ens identifiquem tots els valencians, i això li va servir per construir la veu literària d’un poeta que tots sentim nostre perquè parla del que toquem, del que sentim, del que vivim, posant emoció a unes paraules que compartim.

I què hi ha més proper que el plat a la taula, cert? Estellés em va enamorar pel poema sobre el pimentó torrat, mes no massa torrat! Què et fan sentir aquests versos?

És l’exaltació del producte, però també la celebració de la terra. Algú que toca tan a prop la mort i conviu diàriament amb tanta hostilitat política, lingüística i cultural, va haver d’aferrar-se a la vida. I amb ella, al dret i el deure de celebrar cada moment del dia, per petit que fora.

La quotidianitat és el nostre refugi. Com escrigué Rilke, poeta romàntic, la pàtria és la infantesa. Avui en dia encara rebent hostilitat, com ha estat per commemorar l’any d’Estellés?

Deia Fuster que, entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria. Des de la Institució de les Lletres el celebrem així, reivindicant i revisitant la seua obra al llarg de tot el nostre domini lingüístic. A part de ser un dels grans poetes de la literatura catalana del segle XX, Estellés és també un dels nostres poetes més estimats. I poder commemorar-lo, de forma oficial, a Catalunya, ha estat meravellós. Ens està donant alegries molt boniques. La situació política al País Valencià és complicada, han volgut silenciar el poeta i se’ls ha girat tot: ara tenim una commemoració oficial per part de le Generalitat de Catalunya i a una societat civil, al País Valencià, que cada dia omple carrers, escoles, centres culturals i biblioteques celebrant Estellés.

Quina relació guarda Estellés amb el poble català?

Estellés va escriure des d’una política de posició ben clar: ser un entre tants. Per això tothom, generació rere generació, es reconeix tant en ell. Parla del que veu, del que sent, en un llenguatge popular que aspira a ser universal. Tothom al nostre país l’estima. L’ha fet seu.

Vicent Andrés Estellés.

Què en podries destacar d’aquest any, com a comissària? 

Volem que Estellés arribi a tothom, que se’l llegeixi bé, en la seua totalitat, perquè té una obra immensa i en alguns casos poc coneguda. Hem de redescobrir-lo, perquè a Estellés no te l’acabes mai. Volem fer-lo dialogar amb altres poetes, exportar-lo a altres llengües, que se senti la seua veu arran de tot el país, que el facin seu les noves generacions…

Deia Hölderlin que allò que roman ho funden els poetes. Què romandrà d’Estellés?

Una obra indiscutible i la veu poètica valenciana més important des d’Ausiàs March. El primer poeta valencià que amb força construeix del llenguatge popular una llengua literària. I això és un llegat i un patrimoni immens.

Per cert, sempre que llegisc la teua obra, veig una poètica del que és quotidià. Estellés és el poeta del poble per aquesta raó, per la seua proximitat. Què hi ha d’estellesià en els teus poemes?

Jo he crescut llegint els seus versos. I descobrint que un dels grans poetes de la nostra llengua escriu com jo visc, anomenant les mateixes coses amb el mateix nom. Tot el que ell toca als seus poemes jo ho veig cada dia en el meu paisatge. I això, necessàriament, ha d’influir.