La primera vegada que vaig saber que Murakami (1949) era aficionat a córrer va ser en una visita promocional seva a Barcelona. Vaig llegir a la premsa que l’autor japonès havia sortit a fer quilòmetres per la Barceloneta, una afició que feia en cada viatge. No recordo si llavors ja havia publicat De què parlo quan parlo de córrer, però quan Empúries i Tusquets el van posar en circulació en català i en castellà (amb traducció d’Albert Nolla i Francisco Barberan, respectivament) vam tenir l’oportunitat d’apropar-nos a la part més personal d’un autor que poques vegades dona informació sobre la seva vida privada.
En aquest llibre, Murakami no només explica la relació de la pràctica esportiva amb àmbits personals, sinó molt especialment amb la seva literatura. De fet, en diversos moments diu que si ha continuat corrent al llarg de la seva vida ha estat, essencialment, per poder continuar escrivint. Per a ell, no es pot tenir una ment clara si no es cuida la salut física: «gairebé tot el que sé d’escriure ho he après corrent cada dia.» Així, considera que per escriure una novel·la llarga, cal acumular molts quilòmetres. En el seu cas, entre dos-cents i tres-cents al mes, una marató l’any, diversos triatlons i ultramaratons.
El japonès va començar a córrer més o menys al mateix temps que va decidir dedicar-se a la literatura, cap al 1982 (ell tenia trenta-tres anys). Poc abans, tenia un bar de jazz a Tòquio amb força èxit de clients. La decisió d’escriure va arribar l’abril de 1978, però no va ser fins al 1981 que va decidir tancar el negoci i dedicar-se a la literatura exclusivament, donada la bona acollida dels seus primers llibres. Escriure i córrer, amb total disciplina, i amb passió: diu que, al capdavall, corre per viure la vida al màxim.
De què parlo quan parlo de córrer és ple d’anècdotes, reflexions i observacions. Murakami ha fet estades a diversos llocs, com Cambridge o Hawaii i sempre ha escrit i ha sortit a córrer arreu. Segurament, un dels pensaments que més es passeja per aquestes pàgines és com l’envelliment limita el rendiment esportiu. L’autor ens parla amb resignació -diria que, fins i tot, amb certa frustració- sobre el fet de sumar anys i sobre l’horitzó de la mort. Al cap i a la fi, aquest escriptor amb milers de lectors en tot el món és un ésser humà com tothom.
Murakami reconeix que probablement no cau bé a molta gent, que no li agraden gaire les relacions socials i menys encara ser conegut. Prefereix estar tancat en el seu món, a casa seva, amb la seva esposa, dedicat a les seves passions, que també inclou escoltar molta música. Quan un pren consciència de debò que el temps és limitat i finit, acaba per establir prioritats i abandonar aquelles rutines que només es fan per compromís. Aquest llibre transmet la pau de qui ha decidit viure sense grans maldecaps i entregar-se al que realment és important. M’ha semblat una lectura molt plaent, que realment ens permet entendre una mica millor què hi ha darrere de la literatura d’aquest mestre de les lletres.
