Fins al 25 de maig es pot visitar, al MNAC, l’exposició El mirall perdut. Jueus i conversos a l’Edat Mitjana. L’àmplia i diversa selecció d’obres ens recorda i documenta la imatge dels jueus i els conversos construïda pels cristians, a Espanya, entre 1285 i 1492. Les imatges eren un important mitjà de transferència entre col·lectius, de forma inevitable van fomentar la col·laboració entre artistes i la influència mútua. Però també van difondre l’antijudaisme fomentat pels poders polític i religiós, l’estigmatització, que va ser un dels grans motius de l’establiment de la Inquisició espanyola, el 1478. Tot i que crec que, en aquest fet, hi va contribuir la necessitat de poder controlar el territori, tan divers i complex en aquell moment. I potser està bé recordar que ja hi havia hagut una altra Inquisició, uns segles abans, a l’entorn dels càtars.
L’afirmació identitària precisa sempre de la construcció de l’altre, i això encara funciona avui, a molts nivells. Les imatges de culte es van situar en la prova per reblar la sinceritat dels conversos, després dels progroms de 1391 i de les conversions massives que van situar els conversos en un terreny sempre sospitós i fràgil. L’exposició ens mostra la mirada cristiana sobre jueus i conversos, en una època complexa i insegura. A través d’una setantena de peces, comissariada per Joan Molina, se’ns presenta una reflexió aprofundida sobre la mirada cristiana en aquells anys i, com ha explicat Molina en presentar la mostra «la diferència existeix però l’alteritat es construeix.» I aquesta construcció té el seu èxit, quan ve propiciada pel poder i la seva propaganda i necessitats i admesa per una població amb molts problemes i inseguretats.
L’any 1492 es produeix l’expulsió dels jueus de la Península. I potser caldria, en alguna referència, recordar que l’expulsió va ser admesa amb lloances per part dels països d’Europa que ja havien generat expulsions, conversions i violències contra el col·lectiu jueu. Les expulsions fetes a França van contribuir a l’augment de població jueva aquí, per exemple. No hi ha problema per a les persones prou interessades en la història i les seves complexitats, però de vegades tinc la percepció de què, tant en aquest cas com en el de la bruixeria i d’altres, es genera de forma involuntària la percepció subjectiva d’una mena de maldat hispànica en general i castellana en particular, que cal matisar i explicar a fons i que la llegenda negra va provocar també un procés d’alteritat antihispànica.
L’exposició es divideix en cinc àmbits. És interessant veure-hi l’evolució de les imatges, unes imatges inquietants, que, en algunes modalitats, han arribat fins al present. El jueu, que no es distingeix físicament de la gent corrent, va assolint característiques de lletjor i s’identifica amb personatges negatius, com Judes. Com en el cas de les bruixes, cal trobar distintius per reconèixer el mal invisible i, per tant, cal crear miralls estrafets. L’exposició és especial pel que fa al tema dels conversos, que tant va afectar la història espanyola, també la catalana, fins fa poc. O així ens agradaria creure-ho.
La mostra ha tingut un gran nombre de visitants a Madrid, al Museo del Prado. El projecte, segons ha explicat Molina, va ser rebut amb escepticisme i una certa desconfiança. El tema encara incomoda i sensibilitza i cal que hi hagi debat i reflexió al darrere de la visita. I lectures complementàries, és clar. No crec gaire en allò de conèixer la història per no repetir-la, la història és polièdrica, interpretable i, com va escriure Benedetto Croce, sempre és història contemporània. I la violència i la construcció de l’alteritat, sigui a nivell intel·lectual o popular, sembla que continua vigent, per això sempre hi ha qui es posa nerviós si insisteixes en considerar-te ciutadana del món i defuges allò que en diuen condicionants culturals.
