El millor Gergiev va ser el de la ‘Patètica’ de Txaikovski

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

En temps de confinaments, en què la cultura està sotmesa a retallades i restriccions per poder complir amb les mesures sanitàries i amb els horaris de toc de queda, poder rebre a Barcelona Valery Gergiev amb l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski de San Petesburg sembla un somni, fet possible gràcies a Ibercamera. Més encara si és per oferir tres concerts amb dos programes diferents que finalment no incloien el Réquiem de Verdi previst en una cita que estava fixada per al passat 30 de març i que la pandèmia va fer ajornar. En substitució, en el primer programa va sonar la Simfonia Fantàstica de Berlioz, acompanyada per l’obertura del Tannhäuser de Wagner. En el segon, la Simfonia Patètica de Txaikovski amb el Concert per a piano núm. 2 de Rakhmàninov interpretat pel pianista rus Alexei Volodin.

Si Gergiev és considerat un dels millor directors d’orquestra del món ho és per direccions tan poderoses com la que va oferir a L’Auditori amb la Patètica, que va culminar en un llarguíssim silenci per part del públic. Va ser tot un exercici de força i sensibilitat amb una obra que Gergiev té tan interioritzada que sembla dirigir-la amb els ulls tancats, amb una entrega de cos i ànima que no va fer necessària cap propina. Amb l’obertura de Tannhäuser del segon concert del primer programa els metalls van ofegar en alguns moments els instruments de corda, oferint una lleugera sensació de desequilibri que també vaig percebre en el Concert per a piano núm. 2 de Rakhmàninov, on el volum de l’orquestra era massa elevat i tapava l’execució de Volodin, molt polida, inspirada, però potser massa discreta sota la direcció de Gergiev.

El director rus, brillant en les dinàmiques de la Patètica, no ho va ser tant en la Fantàstica de Berlioz: va oferir un magnífic segon moviment, però el tercer va ser més aviat avorrit, i en el seu conjunt la vitalitat que Gergiev va voler donar a l’orquestra va provocar excessos i algunes estridències en els metalls sobretot en el quart moviment. En canvi, aquesta contundència va funcionar molt bé amb el caràcter tràgic i grotesc del cinquè. Com a contrast i potser com a picada d’ullet amb el públic en aquests mesos grisos, amb la propina del segons concert del primer dia Gergiev ens va traslladar a una catàrtica i inspirada Consagració de la primavera de Stravinski.

Gergiev és un espectacle en si mateix, un d’aquells grans directors que imposen presència, és probable que en part sigui per la seva coneguda gestualitat a l’hora de dirigir, gairebé espasmòdica i estranyament encisadora. Lidera una formació de referència com és l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski, que és un privilegi escoltar a L’Auditori, i per això és raonable esperar el millor rendiment possible. Segurament el seu Txaikovski sigui tan memorable i emotiu que fa que excusem el seu irregular Berlioz i que no ens hagi ofert un Wagner una mica més transcendental.