Un viatge al nostre propi hivern

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

El protagonista del darrer lied del Winterreise de Schubert –Der Leiermann– és un ancià que toca un petit orgue darrere d’un poble. No ho fa amb gaire encert, amb dificultats s’aguanta dret, descalç sobre el gel. Els gossos fan grunys al seu costat i el seu plat és buit. Però mentre ell toca, la veu d’un home que l’observa i ens ho descriu es pregunta si no hauria de marxar amb ell, perquè posi música a les seves cançons, unes cançons tristes, doloroses, fruit d’un amor esvaït. El cantant camina i camina, canta i es lamenta de la seva sort. Aquesta és una de les imatges que evoquen els vint-i-quatre poemes de Wilhelm Müller que integren el cicle de lieder Viatge d’hivern.

El més estimulant del Winterreise –en realitat de tot el gènere dels lieder- és com la imaginació va construint aquestes imatges gràcies a unes lletres plenes de sensibilitat i una delicadíssima música. Llegim, escoltem, i ens sentim creuant aquest «hivern glaçat i feréstec», compungits per les nostres pròpies ferides presents o passades. Aquest efecte psicològic, emotiu, mental que produeix el Winterreise és tan personal, que quan vaig saber que a CaixaForum Barcelona ens el presentaria de forma escenificada, en el marc del Primavera Life del Life Victoria, vaig dubtar si aquesta relació tan íntima que establim amb la música de Schubert i les lletres de Müller no podrien veure’s compromeses per una interpretació escènica que no encaixés amb les hores d’escolta acumulades i les corresponents construccions d’imatges.

Ara bé, la proposta era tan plena d’estímuls que la feien una cita imprescindible. Primer de tot, la solvència sobradament demostrada del programa del Life Victoria, amb una direcció artística que denota coneixement, sensibilitat i una voluntat d’aprofitar al màxim la tradició musical però sense conformar-se només a recuperar-la, sinó també a pensar-la. Per altra banda, sobre l’escenari hi havia el pianista Francisco Poyato i el contratenor Xavier Sabata, els quals van enregistrar una versió d’aquest Winterreise en forma de disc en el segell Berlin Classics, una peça que no vaig poder estar-me de comprar-la quan la vaig escoltar, acostumat com estava a les versions cantades per tenors, com l’alemany Jonas Kaufmann o, molt especialment, el britànic Ian Bostridge, tot un especialista en la matèria (encara que també s’hi han atrevit sopranos i barítons, entre altres veus).

I el cert és que la veu de Sabata imposa una altra relació amb el Winterreise, com un viatge diferent pel mateix hivern. El cantant del Berguedà no és només un executor que es dedica a projectar la seva veu sobre unes lletres o una música, sinó que fa seu el batec dramàtic d’aquestes peces per després compartir-les com ell les sent. A banda d’això, Sabata ha demostrat en moltes ocasions que és un animal escènic, amb una magnífica capacitat natural de representar allò que canta. No és un contratenor entregat el divinisme, sinó que la seva és sempre una experiència terrenal, la qual cosa és d’agrair. En aquest Winterreise escenificat va comptar amb la complicitat de Francisco Poyato, algú de qui podríem dir que és al piano el que Sabata és a la veu, dos intèrprets naturals, sensibles, allunyats de l’artificiositat i totalment entregats a l’experiència musical. Poyato fins i tot es va permetre sortir de la seva zona de confort al lied Somnis de primavera, amb la seva veu. I aquesta era la gràcia d’aquest Viatge d’hivern del CaixaForum, un espectacle que reclamava llibertat creativa.

En aquesta mateixa línia va entendre el director d’escena sevillà Rafael R. Villalobos el que havia de ser el Winterreise. ¿Com escenificar la contundència de l’hivern schubertià sense caure en artificis? ¿Com materialitzar unes imatges que tots hem construït a la mida de les nostres ferides a base d’audicions? Amb el mateix esperit que canta Sabata i toca Poyato: amb senzillesa i honestedat. Villalobos va fer una magnífica proposta inspirada en el teatre de Beckett, amb recursos escènics mínims però carregats de simbolisme per remarcar que aquest és un viatge que el caminant (com cadascun dels espectadors) fa despullat cap a l’interior d’un mateix on trobem, en algun lloc recòndit, un ancià solitari que, descalç sobre el gel, encara s’aguanta dret davant el seu orgue per posar música a les nostres pròpies cançons. Magnífic i profund viatge.