Esdeveniment cultural dels que generen hype a L’Auditori de Barcelona, portant una peça imprescindible de la clàssica de l’últim terç del segle XX, la Music for 18 musicians, a una sala plena de gom a gom. Aquesta obra és, segons els connoisseurs, el final de l’etapa minimalista del compositor estatunidenc Steve Reich qui, el 1976, va presentar una obra de gran qualitat tímbrica i harmònica, impulsada per petits canvis rítmics o melòdics que mouen la gairebé inexistent narrativa musical, d’una hora de durada.
Reich deixava així enrere el radicalisme de la seva estètica minimalista, de timbres secs i durs, de repeticions de gran angulositat, de ritmes que xoquen i solapen. Per posar-hi un exemple visual, podríem comparar-ho amb l’etapa inicial de la pintora britànica Bridget Riley, que pintava en blanc i negre, amb les seves etapes posteriors, per exemple als anys 80, on els colors prenen especial protagonisme.
A diferència d’una peça primerenca de Reich, Piano Phase, on el fet musical pot presentar-se amb l’austeritat de les grans segones avantguardes del segle XX, a Music for 18 els sons son més càlids, sigui per la naturalesa dels instruments emprats (pianos, marimbes, clarinets, cordes, veus…), pels canvis i les progressions ben enfilats dels blocs musicals o per l’allunyament i aproximació dels instruments envers els micròfons.
Aquests últims acompanyen les intèrprets en tot moment, i són una peça cabdal a l’hora de generar els efectes psicoacústics que tant fascinaven Reich. Aquests efectes, que es donen quan el fet sonor xoca amb els límits perceptius del nostre òrgan auditiu, modifiquen la percepció del fet musical fent algunes freqüències inaudibles o realçant-ne d’altres. Sumant aquestes troballes als colors i les textures de Reich, s’aconsegueix una peça d’indubtable magnetisme i que va ser rebuda amb entusiasme pel públic.
Synergy Vocals.
L’obra va ser un vehicle d’exhibició grupal, on el tot és impossible sostenir-lo sense una atenta col·laboració entre les intèrprets, però també individual, amb músics coneguts com Lluïsa Espigolé a càrrec d’un dels pianos que gairebé no para mai de tocar, amb el grup Frames Percussion dominant les marimbes, xilòfons, maraques i metal·lòfon i membres del grup Synergy Vocals aportant al conjunt el coneixement acumulat de molts anys d’especialització en la música de Reich. Les veus, que apareixen sovint de manera desnaturalitzada alternant o bé sons i consonants, o bé fent salts intervàlics forçats, són dels elements que, juntament amb els clarinets, van funcionar a la perfecció per donar contingut i aixecar la base més sòlida, densa i percutiva de l’obra.
Hi va haver un parell de decisions de producció que van sorprendre: la primera, al lateral dret de la sala, un dels xilòfons i el metal·lòfon podien arribar a sonar massa fort, trencant alguns instants la cohesió tímbrica del conjunt, i alguna solució menys agressiva hagués pogut contribuir a fer-los presents sense sacrificar l’equilibri del tot. De l’obra de llum i fum de Cube.bz podríem aplicar una crítica semblant, de formes elegants i subtils especialment al primer terç de l’obra, però que en els instants maximalistes acaba resultant irritant a la vista; és el cas, per exemple, d’intermitències ràpides que acaben sent amplificades pel fum que s’havia anat escampant des de l’escenari i que es feien massa presents.
Tot i aquests espais de millora, el públic entusiasmat va aplaudir i agrair una aposta infreqüent però ben desitjada. Per acabar, un comentari de nou envers els assistents que van decidir treure les càmeres durant l’espectacle amb el flaix encès: hauria de ser intolerable.
