Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Quan el lector s’endinsa a Una chica es una cosa a medio hacer (Impedimenta amb traducció al castellà de Rubén Martín Giráldez), es troba un estil fragmentat, tan trencat com la protagonista de la història. Aquesta és la primera novel·la d’Eimear McBride (Liverpool, 1976), amb la qual ha guanyat més de mitja dotzena de premis. Segons el text de la contracoberta, està protagonitzada per una noia irlandesa que té una relació amb un home vint anys més gran que ella mentre brega amb la malaltia del seu germà, però la història és més complexa que això.
La protagonista narra en primera persona la seva vida des que era una nena fins que es converteix en una jove universitària, mentre repassa alguns esdeveniments que ha viscut, com el descobriment sexual, el creixement, la maduresa, l’erotisme, la malaltia d’un ésser estimat, l’angoixa desafiant de la vida i l’ensorrament de la seva joventut. Tota la narració està construïda amb petites frases, fins i tot en paraules soltes dividides per constants punts i seguit.
Aquesta novel·la de McBride, situada a Irlanda i narrada cronològicament, té un entramat molt ben construït i s’allunya de la simplicitat narrativa per apostar per paràgrafs descosits com els sentiments de la protagonista, una jove -la mare de la qual és catòlica- que pateix en carn pròpia la fe religiosa duta a l’extrem. Dividida en cinc parts, les frases es dessagnen i a vegades deixen paraules incompletes en boca de la protagonista. Una narració percebuda com a ganivetades.
El seu singular estil i el seu curiós ús del llenguatge fan d’aquesta novel·la una mena de recull de fragments de memòria repartits per les seves pàgines. La maternitat, el dolor i la resignació també tenen lloc entre les sensacions, els pensaments, les metàfores i les frases abstractes de la protagonista. Ella pateix pel seu germà, que està malalt. Això, juntament amb la presència tòxica de la seva mare i del seu avi l’animen a fugir per deixar de respirar l’aire viciat. La religiositat de la seva mare i del seu avi l’asfixien, i la figura del pare ni s’esmenta.
En aquest ambient familiar la protagonista sent un dolor irreparable. Comprèn l’existència del pecat, del sexe, de la vergonya, de la culpa i del desig després de patir una mala experiència amb un home molt més gran que ella. Aquesta experiència l’acompanyarà tota la vida. Se sent òrfena i anhela la llibertat i l’èxtasi de la joventut, però els buits del passat li impedeixen fer el pas. Per això, el desig de fugir i no voler tornar s’engrandeix.
Durant tota la narració, es dirigeix al seu germà, la qual cosa li atorga més emotivitat al relat. El seu estil mostra la desesperació que sent, així com el dolor de la pèrdua. Les últimes cinquanta pàgines són molt emotives. La protagonista diu en un moment de la novel·la «Go nêírí an bóthar leat», una frase en gaèlic que ve a significar «que el camí surti a la teva trobada.» Al cap i a la fi, ella busca un camí que seguir, tot i que la porti a paratges desconeguts o la faci caure en un pou. Qualsevol lloc és millor que la memòria quan aquesta fa mal.
