‘La pell suau’, quan l’adulteri era pecat (fins i tot a França)

Júlia Costa / @liujatasco

Fa alguns dies vaig tornar a veure, per la televisió, La peau douce, un dels relatius fracassos de Truffaut, un director del qual no sóc incondicional, la veritat. La pel·lícula va arribar, a mitjans dels seixanta, al poc temps d’haver-se passat, sense pena ni glòria, a Cannes, i llavors em va semblar molt forta. Potser, qui sap, no va tenir problemes pel fet que, l’adúlter gairebé frustrat acaba molt malament, en un final abrupte i passat de voltes, tot i que es va dir que el director s’havia inspirat en fets reals.

La pel·lícula compta amb el valor afegit de la bonica i malaguanyada Françoise Dorleac, en un paper de dona alliberada i sense manies que fins i tot no veu gens clar que el seu amant estigui disposat a repetir amb ella una vida convencional a dojo. Potser no va ser encertada la tria d’aquest escriptor -el protagonista- que sembla una mica curt de gambals i maldestre malgrat ser expert en Balzac, que també era una mica així, ben mirat. Jean Desailly era un gran actor francès, més conegut, en general, en aquell país, per la seva trajectòria teatral, però amb un físic poc atractiu per a les noies de menys de vint anys d’aleshores, com era el meu cas, que el qualificàvem de físic tou.

La dona enganyada, Nelly Benedetti, va fer pocs papers rellevants en el cinema, aquest potser és el més recordat. Conformen un matrimoni burgès i amb calerons que té, fins i tot, una mena d’institutriu per a la seva filla única que no sembla pas anar a l’escola com tothom. Un dels punts positius de la història és comprovar com ben aviat l’home enamorat de la noia jove, hostessa d’aviació -que aleshores era una feina molt cobejada-, es va cansant del tema i fins i tot aprofita una tornada a casa per fer un clauet amb la senyora que vol abandonar però que acabarà per no voler abandonar perquè l’home és, també, un cagadubtes.

Desailly no es va avenir gens amb Truffaut i possiblement es trobava incòmode en el paper, cosa que es percep força, malgrat els esforços professionals de l’actor. Avui, si no fos perquè Truffaut, fins i tot en els seus moments més fluixets és un gran director, i pel valor afegit del reflex d’una època llunyana i carca, fins i tot a França, país que segons alguns parents meus grans era l’esca del pecat, aquesta història faria riure. Diuen que és una pel·lícula que s’ha revaloritzat amb el pas del temps, no ho sé, jo no ho crec així però en no sóc cap experta. Malgrat que tot la pel·lícula me la vaig mirar a gust, amb curiositat, compta amb moments d’ironia gavatxa que es podien haver aprofitat millor.

Abans de veure la pel·lícula al cinema recordo que en vaig veure un tràiler i encara me la vaig imaginar molt més forta. De fet, veure, veure, veus poca cosa. Les senyores a tot estirar sortien en combinació, allò que en deien el viso. Les dames de bona casa, amb poques excepcions, no feien res, anar a comprar coses inútils, xerrar amb alguna amiga… El matrimoni era, encara, una cosa gairebé obligatòria i molt seriosa, per això la vida de l’hostessa, que ha tingut amics, amants i feina agradable, semblava, aleshores, el no va més del llibertinatge inherent a la dona alliberada, estrangera gairebé sempre. Aquestes pel·lícules, més enllà d’actors, directors, arguments i mentalitats, ens auden a entendre i recordar com érem fa més de cinquanta anys.