Els contes de Maupassant

Eduardo Suárez Fernández-Miranda

Per a Sergio Pitol, conte i novel·la difereixen en la seva arquitectura. La seva composició, continua l’escriptor i diplomàtic mexicà, «exigeix una precisió de rellotgeria; en tant que la novel·la pot vessar-se amb sencera felicitat, i accepta materials de tots els camps.» Com en els contes de Borges, «cada paraula, cada pensament esbossat estan dirigits a arribar a una revelació final.» Les paraules de Pitol són oportunes en el cas de Guy de Maupassant, del qual Alianza acaba de publicar el seu llibre El Horla. Cuentos fantásticos y de horror.

L’insigne escriptor madrileny Augusto Martínez Olmedilla relatava fa molts anys una anècdota, en aquell temps molt poc coneguda, que exemplifica molt bé el que s’ha exposat anteriorment. Al segle XIX cinc escriptors compartien espai a París en una mena de falansteri a Issy-les-Moulinaux. Aquests escriptors eren Dickens, Maupassant, Edmund de Goncourt, Zola i Alfonso Daudet. Entre ells hi havia intimitat i confiança, al marge dels recels dels companys de professió. A la mort de Maupassant, entre els seus papers pòstums van trobar una quartilla en la qual traçava l’esquema d’una història. Era el següent:

1: Un treballador (Loisel). La seva dona vol anar al ball. No té joies. Una amiga seva molt rica, se les deixa. Per què no demanar-les a ella? L’amiga (senyora Forestier), és complaent. Les hi deixa. 2: La «toilette». El ball. Les espatlles. Per què està oculta, (com és casa de la comtessa de G…) Èxit! Partida al sortir el dia. 3: Tornada a casa. El guarniment s’ha perdut! Com tornar-lo? Compra un altre semblant. (40.000). Naturalment, pagarés, lletres, deutes, ruïna progressiva. Existència pobre. 4: Deu anys després. Trobada amb la senyora Forestier. (No s’havien tornat a veure). Sorpresa; Com de canviada està vostè!, etcètera. La senyora Loisel ho explica tot. Per no quedar malament amb ella, s’han arruïnat. Emoció de la senyora Forestier: «Però, la meva pobre Matilde, el guarniment era fals. Una bona imitació, res més. ¡Valdria, com a molt, cinc-cents francs!» Conclusió.

Decidits a retre un sincer homenatge al seu amic, van decidir dur a terme el projecte de Maupassant. Cadascun d’ells desenvoluparia un dels punts de l’esquema. Resultat d’això va ser una extensa novel·la. No obstant això, al presentar-la als editors, van obtenir un rebuig absolut. El curiós epíleg d’aquesta història és que la quartilla trobada no pertanyia a l’esquema d’una novel·la, sinó al d’un conte. I aquest conte ja havia estat publicat; el seu títol: El collaret.

El volum que publica Alianza recull els contes que havien aparegut anys enrere, en aquesta mateixa editorial, sota el títol El Horla y otros cuentos fantásticos i La vendetta y otros cuentos de horror. La selecció va ser duta a terme per Esther Benítez, i en ella va reunir aquells contes que podrien provocar un gran neguit al lector. L’editorial ret homenatge a la gran traductora mantenint aquest criteri.

Amb aquest llibre torna a l’actualitat Guy de Maupassant, qui va ser amic i deixeble de Flaubert i una de les grans figures de la literatura francesa del segle XIX. Va ser autor de les novel·les Boule-de-Suif, o Bel Ami -publicada també a Alianza-, les quals li van procurar fama i diners. No obstant això, van ser els seus més de tres-cents contes el que li va valer l’admiració de grans escriptors com Turgueniev, Txèkhov o Henry James, qui, en un precís estudi dedicat a l’escriptor normand, assenyalava que l’autor fixava «una mirada dura sobre qualsevol partícula d’humanitat, en general lletja, sinistra, menyspreable i sòrdida. S’apodera i la tritura fins que fa ganyotes de dolor o sagna… considera la vida humana com un assumpte innoble, tragicòmic.» Aquests contes són una bona mostra d’això.