Afonso Reis Cabral: «La literatura dona molta vida interior»

A la novel·la 'Mi hermano' l'autor se centra en la difícil relació entre dos germans, un dels quals té síndrome de Down
afonso reis cabral

Manel Haro / @manelhc


Afonso Reis Cabral (Lisboa, 1990) és un jove escriptor que va publicar el seu primer llibre, un volum de poesia, als quinze anys. És llicenciat en estudis portuguesos i en l’actualitat treballa com a editor freelance. Mi hermano (Acantilado, amb traducció d’Isabel Soler) és la seva segona novel·la (amb la primera, Pão de Açucar, va guanyar el Premi José Saramago). A Mi hermano, el narrador és un professor universitari que decideix, quan moren els seus pares, tenir cura del seu germà Miguel, un home de quaranta anys amb síndrome de Down. El record de l’afecte i la complicitat que van compartir en la infància porta al protagonista a creure que la nova situació podrà salvar-lo de l’apatia en la qual es troba sumit, però compartir la vida quotidiana amb el seu germà comporta problemes inesperats, i el silenci de l’antiga casa de camp familiar, perduda en un poblet remot i solitari de l’interior de Portugal, el confrontarà de forma indefugible amb el passat i la complexa relació que l’uneix a Miguel.

 

Vas començar a escriure molt jove…

Sí, als nou anys, motivat per la mort d’Amália Rodrigues, la cantant de fados. Llavors em vaig sentir com obligat a escoltar les seves cançons i llegir els poetes que ella cantava. Va ser com misteriós, tot un repte al qual jo sentia que havia de respondre i ho vaig fer a través de la poesia. Jo mai m’he considerat un poeta, però trobo que la poesia és una bona porta d’entrada a la narrativa i jo tenia la necessitat d’explicar coses. Llavors ho feia tot amb molta il·lusió, encara que el 95% del que jo escrivia era molt dolent. També hi havia certa desconfiança sobre tot allò que m’envoltava i això sempre estimula la creació literària. M’hi vaig posar més seriosament als vint-i-un anys i ja em semblava una mica tard per tot el que havia fet abans.

Quan sorgeix la idea d’escriure aquesta novel·la, Mi hermano?

La primera idea d’escriure aquest llibre va sorgir ja fa temps, el 2004, quan jo tenia catorze anys i moria de ganes d’escriure una novel·la. Però llavors ni tenia el tema ni la capacitat necessària per fer-ho. Ara bé, la voluntat era allà. Durant unes vacances, vaig demanar al meu pare, amb molta ingenuïtat, sobre quin tema podria escriure i ell em va respondre amb una altra pregunta: «per què no escrius sobre el teu germà?» El meu pare sempre ha estat un gran lector i amb aquella pregunta no m’està dient necessàriament que fes un text biogràfic sobre el meu germà, sinó que aquell era un tema que jo coneixia bé i aquell coneixement em permetria transformar-lo en una novel·la. Per aquesta raó no es pot considerar el meu llibre com res real o sobre la meva relació amb el meu germà, entre altres coses, perquè, si això fos així, jo estaria a la presó.

Ha estat difícil escriure aquesta novel·la sense caure en dramatismes o frivolitats?

Com que es tracta de ficció, no m’ha costat gaire, no ho podria haver abordat amb dramatisme. La literatura ha d’abordar aquests temes des d’un punt de vista que no tingui res a veure amb allò social o, millor dit, amb allò que socialment està bé. És un tema complex i la literatura t’ha de permetre tractar-ho d’una altra manera.

Podríem dir que el protagonista és un ésser egoista?

No em correspon a mi fer una anàlisi moral del personatge, precisament perquè no és més que un personatge. A més, si ho fes, si dic que és egoista, estaria condicionant la interpretació que fa el lector d’ell i vull que d’aquesta novel·la se’n facin moltes lectures. El llibre no busca cap objectiu moral. El meu objectiu amb el narrador és que arribi a tots els llocs sense cap por, sense cap pudor, per això hi ha aquest textos a banda on s’expressa sense embuts, més cruament. El narrador confessa una cosa que ha fet, però no és fiable, mostra i deixa de mostrar, perquè tot està al servei dels seus propòsits.

La literatura ha d’ajudar a remoure consciències?

No, perquè crec que la literatura no s’ha de sotmetre a cap propòsit o a cap fi, la literatura és un fi en si mateixa i el contrari d’això pot esdevenir perillós. Evidentment sí que el lector pot percebre que hi ha un propòsit, perquè potser el lector està cercant alguna cosa en la novel·la, però, insisteixo, és al lector a qui li correspon fer aquesta lectura. És cert que hi ha molts llibres centrats en algun missatge i, per tant, volen adoctrinar-te sobre alguna cosa sense que te n’adonis, però penso que l’art ha d’estar per sobre de tot això.

En la novel·la, els narrador i el seu germà marxen a viure a una zona rural de Portugal. Quan hi ha una situació de crisi existencial, el camp sempre és la solució o, almenys, una ajuda per recuperar-nos?

Crec que aquesta és una visió romàntica de la vida. A Portugal moltes zones d’interior estan abandonades, perquè la gent ha marxat buscant millors condicions o serveis. Fer el pas contrari, veure el camp o les zones rurals com una via de fugida o terapèutica és una visió de ciutat, cosmopolita. Ara, amb la pandèmia, es diu sovint allò que s’estaria molt millor en el camp en lloc d’estar en un pis petit en una ciutat, però això només ho diuen les persones de ciutat. En la novel·la, el camp, més que una radiografia de l’interior de Portugal, és una radiografia de l’interior dels personatges: de Miguel, però sobretot del narrador.

Tinc la sensació que la teva obra, encara que no siguin llibres pròpiament de misteri, sí que contenen sempre cert misteri.

T’ho explicaré d’aquesta manera: amb les dues novel·les que tinc, escriure és tenir alguna cosa per explicar i evitar al màxim dir-la, gairebé com si fos un thriller. Vull que el lector descobreixi alguna cosa que ja existeix a l’inici o que almenys el narrador ja coneix però ell no, així que en aquest sentit sí que cal desvelar com una mena de misteri. És com anar una mica a cegues per la novel·la.

Què t’aporta la literatura com a escriptor i com a lector?

M’agrada pensar en la literatura com un regal que rebo. Com a lector, la literatura m’ha donat una vida interior molt rica, perquè la literatura dona molta vida interior, i penso que aquesta és una vida vertadera, com una fugida al desert que em resulta molt atractiva. Com a escriptor el que tracto és tornar tot el que he rebut de la literatura, esperant que algun lector ho vulgui rebre i aprofitar-ho. Ara bé, no penso mai en quin efecte vull causar en la persona que llegeix els meus llibres.

Ets descendent d’Eça de Queiros. Això ajuda o llastra?

Quan escric mai penso que sóc descendent d’Eça de Queiros, i en tot cas aquest fet seria més aviat una càrrega que una ajuda. No soc responsable d’aquesta herència rebuda i, per tant, no tinc perquè acceptar-la. Parlo en l’aspecte literari, perquè en l’aspecte familiar, aquí sí, evidentment, ho accepto. Si parlem de referents, en tinc d’altres molt més presents que Eça de Queiros, com John Steinbeck i els seus llibres A l’est de l’Edèn o Homes i ratolins.

Categories
ENTREVISTESEscriptors
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES