‘Maduixes silvestres’ i la vida que passa de forma irreversible

Júlia Costa / @liujatasco

La meva pel·lícula preferida del director suec Ingmar Bergman és Fresas salvajes. Escric el títol en castellà ja que així vam conèixer la pel·lícula quan la van estrenar per aquí, a principis dels seixanta, tot i que està rodada l’any 1957 (en català es va traduir com a Maduixes silvestres). La pel·lícula em va agradar des de la primera vegada que la vaig veure i cada vegada que l’he vista li he trobat detalls que no havia percebut abans i n’he fet noves valoracions lligades, probablement, a com es veuen les coses en les diferents etapes de la vida. Fresas salvajes pertany a la plenitud vital de Bergman, aplega tots els actors i actrius habituals, va ser la darrera del protagonista, Victor Sjöström, qui, probablement, deu ser més recordat al món per aquestes maduixes que per tota la seva llarga carrera d’actor. Ja s’ha escrit a dojo sobre aquesta història, ha tingut molta  influència en el cinema i en la literatura i, probablement, beu de moltes influències anteriors que potser no coneixem o hem oblidat.

Al capdavall el tema no és pas original, incideix en el pas de la vida, en els errors comesos, en les oportunitats perdudes, en l’enyorament i en l’intent de reconciliar-se amb aquesta mateixa vida que frega l’absurd ja que, al cap i a la fi, passa molt de pressa. També toca el tema de la paternitat, en aquesta biologia insistent que sovint venç totes les consideracions racionals. Es fa difícil no emocionar-se en tornar a veure aquest professor crepuscular, ben situat, professional reconegut i amb diners, fent un viatge no gaire llarg en l’espai però molt llarg en el temps en el qual es retrobarà amb la seva vida, una vida amb algunes llums i moltes ombres però que encara li permet fer canvis i reflexions.

I és que per molt que les històries s’assemblin depèn, sempre, de com ens les expliquin. Avui aquest fill fictici que acabarà per néixer, el net del protagonista, tindria ja més de seixanta anys. Malgrat els anys passats els personatges tenen una mena de modernitat persistent, fins i tot en el vestir, amb algunes excepcions. Ingrid Thulin porta pantalons, cosa que aleshores, aquí, era una novetat. Una professora de la meva escola explicava que la dona sueca podia portar-ne perquè tenia menys corbes però que per a les espanyoles no resultaven gens adients, per motius estètics i morals. Aquesta mena de ximpleries havíem d’escoltar i fins i tot ens les crèiem.

El món d’aquest professor és benestant, l’envelliment de la classe obrera encara trigaria en arribar a la literatura o el cinema i, en molts casos, ho faria des d’una mirada exterior, burgesa. L’accés als estudis, encara més als universitaris, ha estat un assoliment relativament recent, tot i que a Suècia anaven molt més avançats, és clar. El mite, amb una certa base real, de la turista sueca, va generar molt de cinema hispànic i molta brometa. Teníem admiració per un país llunyà on la gent era alta, rossa, neta, lliure, desvetllada i feliç, però potser no tant, si pensem en aquest cinema suec on a la gent els costa tant comunicar-se. El clima i la llum, diuen. Darrerament hem sabut que tenen i han tingut corrents feixistes i tot; recordeu Palme i el seu assassinat, mai aclarit.

De tot l’equip de la pel·lícula gairebé no queda ningú, la majoria van arribar a molt grans, director inclòs. Bergman, evidentment, va ser un geni però, a nivell personal, no tot el que va dirigir em fa el pes de la mateixa manera. Fresas salvajes no ha perdut força, amb els anys, més aviat al contrari, i això és perquè ens parla de realitats ben properes, encara que siguin sueques, del món, de nosaltres i d’això que en diem «la vida» i que passa, ràpida i de forma irreversible.