El basar de la memòria

A 'El huerto de Emerson', de Luis Landero, hi ha record i nostàlgia per un món ja passat i un cant d'amor a les lletres
El huerto de Emerson Luis Landero

Joan Guillén / @joangarlen


Entre tantes preses, i anades i tornades, i crisis i pandèmies, seguim caminant cap endavant, mirant el futur, sempre a curt termini, això sí. Aixecar-se, sortir de casa, anar a la feina, treballar, tornar a casa, sopar, una dutxa ràpida, activar de nou el despertador i sant tornem-hi. I així dia rere dia. Cap endavant. Sempre endavant. I amb el temps, que també fuig cap al futur, ens oblidem del temps passat. Deixem enrere aquelles primeres notes del bolero que ens despertava el diumenge a casa dels avis, l’olor del pa torrat, el sabor d’aquelles llaminadures àcides, inclús l’esclat de la fusta al cremar. Deixem marxar els records. O potser els deixem arraconats. I és per això que de tant en tant truquen a la porta per dir-nos allò de: «reloj, no marques las horas.» Ara qui els ha tornat a convocar, sense complexes, és Luis Landero amb El huerto de Emerson (Tusquets), possible continuació de l’excel·lent El balcón de invierno.

Amb l’excusa d’emplenar una llibreta nova l’escriptor extremeny comença una novel·la que és una cruïlla de temes i emocions. Ell mateix assegura haver-se deixat perdre’s pels camins que  la pròpia escriptura li anava marcant. Així doncs, aquesta espècie de diari de memòries i reflexions presenta una estructura capitular de temàtiques diferents però sempre amb el mateix rerefons: els records.

Landero recorre, amb plaer y dolor, la saudade. Amb plaer perquè es permet mirar, de nou, a través dels ulls d’un infant, on la vida es realisme màgic, i on tot és nou i gran i poderós. I amb dolor, perquè aquells anys viscuts a l‘Espanya rural dels cinquanta ja no tornaran, o almenys no ho faran de forma tangible. No tornaran les nits de xerrameca silenciosa al voltant del foc, ni la força del vent fred creuant la casa emportant-se els secrets, ni retornaran els vells marins de secà amb tresors exòtics. L’escriptor beu del passat per prendre consciència que tot allò viscut forma part de l’essència actual, del present, individual i col·lectiu.

Però El huerto de Emerson no només és record i nostàlgia per un món ja esmicolat. És també un cant d’amor a la oralitat d’una llengua, que es va esvaint, i a l’hora, de la gran literatura. Les referències a les lectures predilectes de l’autor són recurrents i es van entrellaçant amb la vida dels personatges que van apareixent. Així, es podria dir que Shakespeare, Homer, Txékhov, Kafka i Cervantes, entre molts d’altres, són coprotagonistes de la novel·la, perquè també ho han estat de la seva vida.

En aquest itinerari literari és admirable la sinceritat d’un dels mestres actuals de la literatura espanyola. L’autor mostra els seus dubtes, pors i contradiccions sobre la seva capacitat com a escriptor, inclús plasma part de la seva metodologia. En aquest sentit el capítol «Plegaria» és un cant a les muses i a les lletres. Una masterclass, a cor obert, per a qui vulgui analitzar la obra de Landero, però sobretot per qui vulgui dedicar-se a l’escriptura. És un decàleg literari i una declaració d’intencions d’una sinceritat magna que pocs autors estan disposats a fer, recorda al valent exercici que Pedro Almodóvar va fer a Dolor y gloria.

El huerto de Emerson no és una novel·la a l’ús i només un mestre de la llengua podria haver-se endinsat en un camí tan pedregós i sortir-ne victoriós. Imagino Landero, com diu la cançó d’un altre mestre, Serrat, «chupando un palo sentado sobre una calabaza» a la vora del foc veient com, davant seu, torna a la vida, la memòria d’aquella Espanya rural ara tan enyorada, i abans tan injuriada per l’abandó i la ciutat i la presa pel futur.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES