‘Pedro Páramo’ converteix el Romea en Comala

Júlia Costa / @liujatasco

Pedro Páramo és una novel·la de Juan Rulfo força coneguda, un clàssic, una història estranya i complexa, molt mexicana, per la qual, en un paisatge desolat, hi suren la mort, els silencis i els fantasmes. No és un llibre fàcil de llegir, ha tingut una gran influència en tota la literatura hispanoamericana posterior i, en general, en la literatura castellana. Haver aconseguit entomar el repte de portar-lo al teatre, en un espai de temps que no arriba a les dues hores, té un gran mèrit. És clar que s’ha comptat amb un equip excel·lent, una molt bona adaptació de Pau Miró, la direcció de Mario Gas, dos intèrprets de gran categoria com són Vicky Peña i Pablo Derqui i molts més elements lligats a la música, a l’escenografia, a tot això que sovint no sembla tan rellevant però que cal que funcioni de forma adient, com passa en les bones orquestres. Cal la força i la grapa d’un bon equip, vaja.

A causa de les circumstàncies hem trigat una mica en poder veure aquest muntatge que es va estrenar a Madrid i ja té un rodatge important, cosa que probablement fa que ens arribi l’obra en un bon moment de maduresa tot i que ja en les seves primeres representacions va rebre elogis i aplaudiments. Amb un decorat sobri, una música excel·lent i uns efectes de llum impressionants, aquesta història de moltes històries que és la novel·la de Rulfo, amarada de passió, violència, corrupció, ressentiments i records imprecisos ens esdevé propera i inquietant, tot i que no hi manquen algunes pinzellades d’humor que ajuden a respirar. Comala, el poble d’aquest cacic típic i d’aquest fill seu que el vol conèixer, a causa del desig de la seva mare al morir, és tot un símbol però, al mateix temps, és un indret ben real.

Peña i Derqui són tota l’estona en escena, donant vida a la majoria  de personatges que trobem al llibre, amb recursos senzills i complexos a la vegada, canvis de veu o de to de veu i d’expressió i accent, i alguns canvis, pocs, de vestuari. Tot plegat amb un respecte extraordinari pel text original i per l’esperit del llibre. El text de la novel·la s’ha qualificat en ocasions de prosa poètica i ho és en molts moments, això demana una bona i comprensible dicció, cosa que la parella protagonista domina a la perfecció. Tot és real i fantasmagòric a la vegada, el llibre conté elements de surrealisme evidents. Vius i morts es barregen en un paratge que acabarem per saber que ja no existeix.

La novel·la de Rulfo ha conegut diferents adaptacions en cinema i una altre en teatre, dirigida per la cubana Flora Lauten. En cinema no ha acabat de reeixir però pot resultar interessant accedir a algunes de les versions que podem trobar a la xarxa. Aquesta producció teatral, dirigida per Mario Gas, té previst viatjar a Llatinoamèrica. De moment cal aprofitar el seu pas pel Romea, un teatre amb història, molt adient per acollir aquest muntatge, i no deixar-se perdre una arriscada lliçó magistral de teatre contemporani amb vocació de clàssic.