Un viatge en avió rutinari entre Brussel·les i Moscou es converteix en un malson quan, en fer-se l’embarcament, un home armat entra a l’aparell i ordena enlairar-se amb l’objectiu de volar en la direcció contrària, cap a Islàndia. L’home assegura que ell no és cap terrorista, sinó que amb aquella acció està salvant la vida de tots els passatgers, els quals es mostren espantats donant per fet que allò és un segrest en tota regla. En canvi, quan s’apropen a Islàndia, en plena nit, tots podran veure que, efectivament, alguna cosa no va bé i entendran que l’única manera de seguir amb vida és fugir del sol, la qual cosa implica seguir volant cap allà on encara és de nit.
Aquest és l’argument d’Into de night, la primera sèrie belga de Netflix, estrenada el maig del 2020, la primera temporada de la qual està formada per sis capítols. La plataforma ja va renovar per una segona temporada on probablement es donarà solució als enigmes sobre aquesta apocalipsi que ha viscut la Terra. Els personatges principals, els que viatgen en l’avió, no en són molts i això facilita que es pugui aprofundir una mica en la personalitat de cadascun d’ells (i jugar amb allò de bons i dolents). A més, la història permet a l’espectador pensar què faria ell en determinats casos, especialment quan algun d’aquests passatgers cometen accions reprovables.
El gènere postapocalíptic té seguidors molt fidels i la veritat és que la història és prou atractiva, perquè tot passa dintre d’un avió i en els diferents aeroports on l’aparell aterra per posar-hi benzina o buscar previsions. La sensació d’angoixa i de tensió és molt alta, sobretot perquè en cadascuna d’aquestes aturades la lluita per la supervivència es va complicant. Això, per una banda, fa que augmenti aquesta angoixa, però, per l’altra, també fa que la versemblança es vagi debilitant, i aquest és un problema que es va fent més grans a mesura que passen els capítols. El cinquè i el darrer, de fet, estan una mica agafats amb pinces.
Sobre Into the night s’ha comentat que l’objectiu principal és entretenir i, en aquest sentit, la fórmula funciona, perquè són capítols més aviat curts i els conflictes de la trama generen la curiositat suficient per seguir enganxats a la pantalla. De fet, és una d’aquelles sèries que, perfectament, es veuen en una tarda o una nit. Ara bé, si sotmetem l’argument a criteris de versemblança -perquè la ciència-ficció també ha de ser versemblant-, és fàcil veure que la història té bastants punts febles, sobretot al final. Així i tot, aquesta primera temporada és prou digna, senzilla però molt entretinguda.
