A l’escriptor nord-americà David Vann (Alaska, 1966) li sedueixen els conflictes familiars, molt especialment entre pares i fills. Ho vam poder veure en novel·les seves, molt reeixides, com Sukkwan Island i L’aquari. El 2012 va publicar Tierra (Literatura Random House) protagonitzada per un jove de vint-i-dos anys (Galen) que viu amb la seva mare en una casa completament aïllada de Califòrnia. Galen vol estudiar, fa temps que pregunta a la seva mare quan podrà anar a la universitat, però ella sempre respon que no hi ha diners per a això, la qual cosa és mentida, donat que ells viuen amb els estalvis de l’àvia (interna en una residència amb problemes greus de memòria) i aquests donen per a molt més del que assegura la mare.
El problema és que aquesta mare no es vol quedar sola. El pare de Galen es va desentendre de la criatura quan ella es va quedar embarassada, així que si el jove marxa, ella es queda sense ningú. A banda d’això, la relació entre mare i fill és una bomba de rellotgeria: ell vol fer la seva vida i ella no el deixa, gairebé el tracta com si fos un adolescent. De fet, ell té la sensació molt sovint que no pot fer res sense que l’ombra de la seva mare aparegui a tot arreu. Tot es tensa encara més quan apareixen la germana de la mare, Helen, i la seva filla Jennifer, de disset anys. Galen no ha tingut mai relacions sexuals -podria ser un símbol del caràcter castrador de la mare-, mentre que Jennifer té força més recorregut i ho sap aprofitar per jugar amb Galen, qui es deixa fer.
El tema de la sexualitat és molt present en la novel·la, forma part de l’alliberament personal del protagonista, motiu pel qual molt sovint té la necessitat de masturbar-se. La relació entre Helen i la mare de Galen tampoc és bona, ja que la tieta recrimina que la seva germana estigui gestionant els diners familiars sense tenir-la en compte a ella i a la seva filla Jennifer, que ja ha de començar a pensar també en la universitat. La primera part de la novel·la seria una mena de mirada general a les relacions difícils d’aquesta família. La segona està centrada en Galen i la seva mare i suposa un canvi de ritme important: la mare es passa de la ratlla i Galen perd definitivament la paciència.
Aquesta segona part és molt més dura que la primera. Hi ha moments molt torbadors i també algunes reflexions molt punyents sobre la relació entre mares i fills. En un moment de la novel·la llegim: «La vergonya que ell havia sentit. Aquell era el problema amb les mares. Sempre estaven mirant, i la persona en la qual ens convertim no era digna de ser observada. Potser les mares havien de morir per força.» A Tierra entendrem també de quina manera els pares condicionen els seus fills, els marquen i els limiten, per culpa dels seus propis traumes o mancances de joventut i infantesa. Dit en poques paraules: aquesta és una novel·la que pot retratar a la perfecció tots aquells fills que s’han sentit o se senten controlats i encadenats per la relació amb els seus pares (o, més concretament, amb les seves mares).
Tierra és una bona novel·la, especialment la segona part. La traducció no és la millor possible, perquè el traductor Luis Murillo Fort recorre sempre a expressions espanyoles d’aquelles que ja fa unes quantes generacions que no s’utilitzen i que, a més, no casen del tot amb l’univers d’aquests personatges nord-americans. David Vann és un gran escriptor, retrata amb molt encert els conflictes familiars i té la virtut de fer adonar al lector que hi ha sentiments -que hi ha ferides, abismes- que són més universals del que semblen. I que si es deixen créixer poden tenir conseqüències desastroses.
