Gaudí més enllà dels tòpics

El MNAC exposa totes les facetes de l'arquitecte català amb peces d’art, mobiliari, documentació i plànols
gaudi mnac

Júlia Costa / @liujatasco


Ja he pogut visitar la reeixida exposició sobre Gaudí que hi ha al Museu Nacional d’Art de Catalunya, comissariada per Juan José Lahuerta, i que viatjarà a París ben aviat. Una de les frases amb les quals t’ensopegues en entrar-hi és una mena de declaració de principis sobre la intenció d’esberlar tòpics a l’entorn del senyor Gaudí. M’ha recordat una mica aquella frase que introduïa l’exposició sobre el Paral·lel, del CCCB, i que deia, més o menys, com era que no en sabíem res.

La intenció de descobrir coses i donar noves visions de tot està molt bé, però no té en compte la realitat, que és molt àmplia i diversa. Sobre el Paral·lel en sabíem moltes coses i aquest mite del Gaudí, geni solitari, ja ens l’havien fet grinyolar des de fa anys. Això no treu cap mèrit a la feina de l’arquitecte més famós i genial que tenim. I que, no ho oblidem, s’ha convertit en una mena de marca que ajuda a fer calaix.

No descobriré res dient que el Modernisme no era del gust de tothom i que els noucentistes li tenien mania. Les modes canvien, s’imposen, es promocionen i, de vegades, es decandeixen i, no sé sap com, tornen a revifar. Gent de pes, Riba, Pla i tants altres no eren gens amics de l’acumulació decorativa modernista. De fet, la gent del Renaixement tampoc no era partidària, en molts casos, de l’art gòtic. Si avui dius que el Palau de la Música més aviat t’aclapara i et fa basarda, a causa de l’acumulació de floretes al sostre, et miren malament.

 

gaudi expo

 

En aquests darrers anys el tema s’ha tornat frívol, a causa del turisme, i Gaudí s’ha transformat en una mena de tòpic cultural. Veure figuretes de flamenques de trencadís o l’èxit de la salamandra del Parc Güell com a símbol barceloní ha desbancat altres icones, com ara la Dama del Paraigua o la Font de Canaletes. La fama de Gaudí ha fet que reeixissin els secundaris de luxe, un munt d’arquitectes que van florir i treballar en uns anys ambivalents, brillants en molts aspectes, miserables i terribles en d’altres.

L’exposició del MNAC, com sol passar a moltes exposicions, és excessiva. Aplega més de 650 elements, entre obres d’art, objectes arquitectònics, de disseny i mobiliari, documentació, plànols i fotografies. Amb una tercera o quarta part del que hi ha estaria, pel meu gust, molt millor. La mostra incideix força, més enllà del context artístic del moment, en l’incòmode tema de la Barcelona d’aleshores, en la conflictivitat i la misèria que convivien amb la fatxenderia d’aquelles famílies d’upa. Encara em costa d’entendre la mania persecutòria al senyor Comillas i que, en canvi, el Güell mecenes estigui tan ben considerat quan, de fet, va guanyar molts calerons de la mateixa manera que l’altre i, encara més, el va heretar.

Sobre Gaudí he sentit i llegit força. Sé que en el temps de la meva besàvia la família es fumia de La Pedrera, com tantes altres persones que, per cert, no eren totes ignorants, com es pot pensar. Fa molts anys, vaig visitar l’estudi del senyor Bassegoda Nonell, una visita el valor de la qual no eren els objectes ni els documents sinó l’explicació de l’expert, un gran entusiasta de l’obra gaudiniana que em temo que avui no es tan recordat com mereix. Més endavant, quan vaig estudiar Humanitats, vaig tenir un molt bon professor d’Història de l’Art, Joan Campàs, qui valorava moltíssim la inacabada església de la Colònia Güell, lloc on vam fer una visita inoblidable. I, és clar, era poc partidari de com anava el tema de la Sagrada Família, sobre la construcció i continuació de la qual jo n’havia sentit de tots colors fins que van començar a rajar els calerons, van instal·lar el senyor Subirachs allà i la festa de la bandereta va donar pas al turisme massiu.

 

pedrera

 

Sobre Gaudí s’han fet pel·lícules, fins i tot una òpera. Hi ha un biopic entranyable, al qual tinc estima, de 1960, potser perquè hi surt la Josefina Güell, amb Carlos Mendy interpretant l’arquitecte. La seva vida té un cert misteri, no se li coneixen embolics sentimentals, això també va passar amb Guimerà, tot i que en el cas de Gaudí es deia que una noia li va donar carbasses i el va traumatitzar. Va ser un bon estudiant, no era de casa rica però tampoc de casa pobra, coneixia les noves tendències i es va relacionar amb gent important sense manies. Potser, al capdavall, com li va passar a Verdaguer de forma més traumàtica, va tenir en algun moment una certa mala consciència. Aquella gent, en molts aspectes, era incapaç de contemplar la misèria amb realisme crític i una mica empàtic. El mal era el terrorista revolucionari, immortalitzat a la Sagrada Família,  que té una bomba a la mà, facilitada pel dimoni. A Gaudí, ai, fins i tot el volen, o volien, beatificar.

Avui la Sagrada Família podria tornar a ser la Catedral dels Pobres, aquella que va pintar Joaquim Mir, i acollir els qui dormen al carrer, cada dia més nombrosos. Malauradament les coses no són mai senzilles. Pel que a La Pedrera i a aquelles cases tan poc funcionals, recordo un dels darrers articles de la Montserrat Roig a l’enyorat Avui, on ironitzava sobre el masclisme d’uns arquitectes que no havien de treure la pols, aquella gent tenia servei per a tot, però fins i tot les burgeses benestants que havien d’organitzar les minyones s’horroritzaven amb tants racons i raconets.

Amb tot, admeto la fascinació que em provoca aquell final del segle XIX, aquell principi del segle XX, tot acabaria molt malament, com ja sabem. L’admiració arquitectònica per aquelles boniques fatxenderies fa que s’entengui la rauxa dels oblidats i el malestar que provocava intents revolucionaris, mal endegats i sovint fallits perquè, ai, els lideratges sovint eren, també, lamentables. Més enlla de Gaudí, la seva obra i la seva vida, l’exposició del MNAC té moltes lectures i ens fa pensar i reflexionar sobre un munt d’aspectes de la nostra complexa història, no tan llunyana, per cert.

Categories
ARTExposicions
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES