Per molts barcelonins, Antoni Gaudí és vist més com un problema que com una virtut de la nostra arquitectura. És cert que la seva figura ha estat molt explotada en favor del turisme de masses, que Gaudí és una de les banderes internacionals de Barcelona, i això fa que es perdi la perspectiva del que els seus projectes signifiquen. La història de l’art està plena de grans icones que amb el temps han perdut la seva identitat i han generat una de nova més propera als grans fenòmens de màrqueting que no pas al que realment són: obres d’art. Gaudí, Dalí, Da Vinci, Kahlo… són alguns noms de grans creadors que han esdevingut marques hiperconsumides arreu del món. Això fa que el turisme embogeixi amb ells, cosa que molesta a molts dels habitants de les ciutats que acullen aquestes obres.
Si parlem exclusivament de Gaudí, no hi ha cap mena de dubte que el seu projecte més controvertit és la Sagrada Família, la joia modernista encara en construcció que, entre altres coses, ha estat produint uns quants maldecaps a l’ajuntament de Barcelona, donat que la urbanització del voltant del temple preveu l’enderrocament d’edificis adjacents, unes mesures que ja estaven contemplades al Pla General Metropolità de 1976, abans de la construcció d’alguns d’aquestes edificis, motiu pel qual aquesta guerra freda entre el consistori i el patronat de la Sagrada Família, que s’havia escalfat darrerament perquè les obres del temple s’han accelerat i sembla que tenim data de finalització, donava més tranquil·litat als segons que als primers. Tot i així, les aigües tornen a estar calmades, després d’un acord entre ambdues parts (la Sagrada Família aportarà 36 milions d’euros per a la urbanització del voltant i la millora de la mobilitat i l’ajuntament dissenyarà un accés des del metro fins al temple), encara que alguns veïns del barri ja han avisat que denunciaran aquest pacte. Cal dir, però, que no hi ha acord sobre l’expropiació i enderrocament dels edificis del voltant, un assumpte que han deixat per a més endavant i és d’esperar que encara generin molt debat.
Ja als anys 60, una sèrie d’artistes van signar un manifest contra la continuació de les obres de la Sagrada Família. Entre ells, els arquitectes Oriol Bohigas, Le Corbusier i Antoni de Moragas, els pintors Joan Miró i Antoni Tàpies, a més de l’escriptor Camilo José Cela. La seva explicació: que no tenia sentit un temple tan monumental en una ciutat del segle XX. De tant en tant, Bohigas ha anat insistint sobre la inconveniència d’aquest projecte i, de pas, també l’executiva d’Ada Colau ha aprofitat l’avinentesa per tirar-hi pedres, com és el cas del (llavors) regidor d’Arquitectura Daniel Mòdol, que va qualificar el temple com a “mona de Pasqua gegant”. Les crítiques vénen perquè consideren que el que tenim ara poc té a veure amb el que va dissenyar Gaudí, sinó que, més aviat, és una interpretació del que Gaudí hauria volgut. Però, és clar, hi ha altres veus que opinen tot el contrari, que les coses s’estan fent bé i que, fins i tot, el projecte final no tindrà l’envergadura que hauria de tenir.
El que és cert és que les obres van a bon ritme, aquest estiu passat es va enllestir la façana de la Passió, que Gaudí va projectar al sortir d’una greu malaltia. Les obres d’aquesta façana van començar el 1954, però la polèmica va arribar el 1986, quan la part escultòrica d’aquesta cara del temple es va encarregar a l’escultor Josep Maria Subirachs, cosa que suposava una proposta engrescadora, amb caràcter, però que per a molts barcelonins s’allunyava en excés de l’estil gaudinià. Sigui com sigui, segurament aquesta sigui la façana més fotografiada i admirada per la gent que s’apropa a veure la Sagrada Família. Per sortir-hi de dubtes val la pena seguir el blog que hi ha a la pàgina web del temple. En ell, entre altres coses, intenten donar resposta a totes les inquietuds que circulen al voltant d’aquesta obra. Per exemple, si realment s’està sent fidel a Gaudí. Diuen: «A la Sagrada Família, els dubtes sobre la fidelitat al projecte original de Gaudí són recurrents i, cada vegada que això passa, expliquem que hi ha material divers i suficient per poder seguir el projecte del temple, i finalitzar-lo, tal com ell desitjava. El seu pensament sobre la continuació de les obres, a més, és molt clar: tal com recull en El pensament de Gaudí Isidre Puig Boada, Gaudí era conscient que no acabaria el temple, però no ho considerava un dol; de fet, creia que això el faria “més grandiós” i que beneficiaria l’obra perquè li donaria varietat: “Els nous artistes que hi intervindran amb el temps i àdhuc els nous estils arquitectònics donaran més expressió i riquesa monumental al conjunt. Els grans temples mai no han estat obra d’un sol arquitecte”, assegurava».
És sabut que en el passat molts arquitectes de grans obres eren conscients que mai veurien els seus projectes acabats. Per posar un exemple proper en l’espai, encara que d’un passat més remot, quan Berenguer de Montagut va dissenyar la Seu de Manresa, la basílica de Santa María del Mar o la Catedral de Palma de Mallorca, ni de lluny pensava que les veuria enllestides. Ell projectava, però sabia que després hi haurien afegits que no portarien la seva firma. La història de l’arquitectura és plena d’esglésies i catedrals (com d’altres obres) que si bé s’associen a un arquitecte determinat, sovint s’oblida que la part escultòrica s’encarregava a un escultor i no pas al mateix arquitecte. També hi ha casos de temples que són impressionants per dintre, però que s’han quedat sense la façana que l’arquitecte havia projectat, com és el cas, per exemple, de la catedral de Pàdua, a Itàlia.
Gaudí és més recent, però també sabia que no arribaria a veure la Sagrada Família acabada i que, per tant, la construcció final de la seva obra hauria de passar per la interpretació d’altres arquitectes. És per això, també, que els seus dibuixos són tan genèrics i tan poc precisos en detalls. Si veiem els renders de les diferents etapes que queden per enllestir-se, ens adonarem que hi ha aquesta interpretació, però també un toc de modernitat. La construcció de la torre de Jesucrist ha començat i s’acabarà el 2022, i ja es pot veure el seu interior, blanc i minimalista, al nucli del qual hi haurà un gran ascensor de vidre. Això és també una interpretació i és modernitat, però això no vol dir que s’estigui enterrant Gaudí cada cop que hi ha una nova etapa encetada.
Fa molts anys que es va posar la primera pedra d’aquest somni, i cada cop estem més a prop de veure’l resolt. Demonitzar Gaudí per la massificació del turisme o pels souvenirs fets amb trencadís és injust. Pensar que una de les seves obres ha acabat esdevenint una mona de pasqua també ho és, encara que és una postura respectable, com era respectable la postura de Verlaine, Prudhomme, Maupassant o Huysmans respecte a la Torre Eiffel de París. L’arquitectura, la clàssica i la moderna, està pensada per dialogar amb el seu entorn i amb els ciutadans, i que generin debat és el millor que li pot passar. No ens hem d’alarmar perquè hi hagi veus contra la Sagrada Família, però crec que el geni de Gaudí està fora de qualsevol dubte. I en aquest sentit crec que sí que hi ha prou unanimitat.
