Una ‘dama de piques’ clàssica

La producció de Gilbert Deflo de l'òpera de Txaikovski torna al Liceu amb direcció musical de Dmitri Jurowski
la dama de piques

Manel Haro / @manelhc


El Liceu va respondre amb certa fredor al retorn de La dama de piques de Txaikovski, una bonica producció de Gilbert Deflo ja coneguda pel públic barceloní, ja que aquesta és la quarta vegada que es programa des de 1992. La de Deflo és una aposta clàssica, però que li continua funcionant tres dècades més tard. Segons el director d’escena belga, cada vegada que es recupera aquesta producció, experimenta una vida nova, perquè cada cantant i cada director musical pot oferir noves lectures, i certament és així. Els grans decorats i la pompositat que es veu a l’escenari, que mostren la grandiositat aristocràtica russa dels temps de Caterina la Gran, funcionen si el talent interpretatiu l’acompanya.  Si no, la sensació de cartó pedra pot començar a pesar massa.

Un dels grans atractius inicials d’aquesta dama de piques, però, estava en els cantants, especialment poder escoltar novament en directe Sondra Radvanovsky, però la cancel·lació -molt recent- de la soprano nord-americana, que s’ha sumat a altres canvis i cancel·lacions en altres intèrprets, ha fet que la proposta final ens arribi amb l’entusiasme una mica rebaixat. Ara bé, com sempre dic, cal valorar un espectacle per allò que és i no per allò que podria haver estat. La direcció musical va anar a càrrec de l’alemany Dmitri Jurowski, qui va oferir una lectura correcta, més efectiva segurament a l’hora d’apuntalar les  tensions i els misteris, que no pas en la càrrega emocional dels personatges, com el cas de Lisa, totalment abatuda pel desengany amorós que pateix.

El protagonista d’aquesta òpera de Txaikovski -amb llibret del seu germà Modest, basat en un relat de Puixkin– és Hermann, enamorat de Lisa, qui pertany a una classe social més alta que ell. Lisa, tot i correspondre aquest amor, està promesa al príncep Ieletski. Hermann troba la manera d’obtenir diners -i, per tant, la possibilitat d’escalar socialment- en un joc de cartes quan descobreix que l’àvia de Lisa, una vella comtessa, coneix una fórmula màgica per guanyar les partides. En la seva ambició, Hermann haurà de decidir si lluita per l’amor de Lisa o la seva prioritat és fer-se ric.

 

la dama de picas

 

La dama de piques és un turment constant: hi ha tres morts, almenys dos cors trencats (el del príncep i el de Lisa) i una veu (la de la comtessa) que recorda amb dolorosa nostàlgia el passat. En aquesta nova versió del Liceu aquests drames queden una mica soterrats, no són tan punyents com per emocionar-nos. Segurament és perquè algunes de les veus són potents, tenen projecció, tècnica i cos, però no van tan sobrades d’expressivitat o no mostren complicitat entre elles. Davant d’això la música sempre pot -i ho ha de fer- afegir aquest plus de teatralitat i emotivitat, que en el cas de la direcció de Jurowski -que, insisteixo, vaig trobar molt correcta- es va trobar a faltar en algun moment puntual potser per un excés de contenció.

La veu de Hermann la va posar el tenor Yusif Eyvazov; la seva no és la veu més seductora del món -ho sabem-, però la seva interpretació va ser bona, amb una tècnica notable durant tota l’obra, i això que el seu és un rol exigent perquè està present gairebé sempre. No és d’aquelles veus que marquin la diferència, però em va semblar molt solvent. La soprano Lianna Haroutounian va ser una Lisa esplèndida en molts moments, amb una veu que llueix volum i tècnica, però no em va fer sentir la profunditat del drama del seu personatge, alguna cosa hi va faltar.

Elena Zaremba va ser una comtessa amb bona presència escènica, sap transmetre aquest aire misteriós i fantasmal que acompanya el seu personatge i encara que la seva veu és més aviat discreta, va saber aprofitar bé el seu monòleg del segon acte, que em va resultar preciós. Rodion Pogossov va ser un príncep Ieletski també discret, però suficient. Millor van resultar els papers de Polina, interpretat per Lena Belkina -bonica veu-, i el de Łukasz Goliński fent de Comte Tomski. Correcte també el Cor del Gran Teatre del Liceu i el Cor infantil dels Amics de la Unió de Granollers. En definitiva, no és una dama de piques d’aquelles per recordar tota la vida, però sí per gaudir-la (sobretot, si es va sense prejudicis).

Categories
CLÀSSICAÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES