Un programa brillant però amb ombres musicals a L’Auditori

El pianista Pierre-Laurent Aimard va oferir peces de Bach, Carter, Schumann, Jolas i Mahler amb direcció de Morlot
Ludovic Morlot,
Ludovic Morlot, nou director de l'OBC.

Albert Mena / @jakoblenz


El prestigiós pianista Pierre-Laurent Aimard i el futur director de l’OBC, Ludovic Morlot, no han sigut els únics protagonistes dels concerts que han omplert d’energia la Sala 1 de L’Auditori de Barcelona en un programa intel·lectual que ha posat sobre la taula més qüestions estètiques que musicals. I és que just en iniciar la segona part el director ha presentat el programa com un viatge al passat: un recordar que en èpoques precedents era habitual escoltar música nova en cada concert, assaborir nous sons i on no s’exigia una resposta positiva immediata.

D’aquesta manera justificava la presència de les obres de Betsy Jolas i Elliott Carter, ambdós exponents «experimentals» de la música culta del segle XX. També ha vinculat aquesta música al passat, mencionant que Mahler no sempre havia estat rebut amb tant entusiasme com avui, i relacionant la pròpia Jolas, a l’hora de compondre l’estrena nacional Letters from Bachville el 2019, amb la vida de Bach a Leipzig.

Aquesta sigui possiblement la peça que millor va estar resolta per l’orquestra: els nombrosos reptes tímbrics, rítmics i de textura combinats amb humor, tensió i dinàmiques ben aconseguides. Tot i així, l’obra presenta nombroses pauses breus que poden resultar excessives, probablement per separar les incomptables idees que conté, però això pot fer el recorregut una mica feixuc. Les Interventions de Carter són, per altra banda, més consistents, però menys excitants, cal esperar fins a l’últim terç perquè l’humor del compositor, present durant tota l’obra, prengui més presència i creixi a mesura que la tensió musical també augmenta, creant així el contrast fantàstic d’aquesta peça.

Pierre-Laurent Aimard posa la seva aguda intel·ligència musical al servei d’aquesta obra, oferint una gran riquesa de sons i dinàmiques (de la percussió més seca al piano més vellutat) que van contribuir sens dubte a fer més real el discurs de l’obra de Carter. L’orquestra a mans de Morlot va treure un resultat adequat de la partitura, però un esglaó per sota de l’obra de Jolas. Millor va sonar Schumann (Introducció i allegro per a piano i orquestra en re m, op. 134), però desgraciadament la lectura no va resultar gaire convincent. Un tenia la sensació que es confonia clímax musical amb forte i que no hi havia desenvolupament dramàtic ni de tensió.

Aimard paral·lelament va oferir un Schumann fred, imaginatiu, distant però ple d’energia; una certa escalfor hagués ajudat a humanitzar la música, ja de per sí al·lucinada i poc terrenal, però la seva personalitat exuberant va omplir els forats que haguessin pogut aparèixer en mans menys experimentades. Poc interessant va ser el Mahler que va concloure el concert («Allò que em diu l’amor» de la Simfonia n.3), buit d’èxtasi, de nou més forte que punyent, nombrosos problemes d’execució de les textures i un regust amarg que no va poder compensar la implicació dels músics de l’orquestra. Un digne Concert de Brandenburg n.3 va obrir la vetllada, amb una sonoritat sòlida però que no permetia distingir bé les línies melòdiques de Bach.

Categories
CLÀSSICAConcerts
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES