Molta gent m’havia lloat Don’t Look Up, la pel·lícula d’Adam McKay, disponible a Netflix, tot i que també n’havia sentit comentaris no tan entusiastes. Un dels aspectes que s’ha destacat d’aquesta història és que provoca debat i fa pensar. A mi m’ha semblat una mena de faula benintencionada, una mica pesadeta, a la qual li sobra metratge, i la seva suposada originalitat és molt relativa. És allò que els qui diuen la veritat sobre els perills resulten incòmodes, i s’enfronten als interessos i la incredulitat ignorant.
Una estudiant d’Astronomia i el seu professor descobreixen que un gran asteroide va directe a la Terra, però per molt que els dos ho intenten, ningú sembla creure’ls. La pel·lícula, en clau de sàtira, compta amb un molt bon repartiment, d’aquests que poden fer versemblant qualsevol cosa, com Leonardo DiCaprio, Jennifer Lawrence, Meryl Streep i Cate Blanchett, però no entenc aquesta febre que hi ha per Timothée Chalamet. Hi ha picades d’ullet a altres pel·lícules i a personatges actuals.
Els antiamericans gaudiran perquè en molts moments exemplifica els tòpics que atribuïm a aquella societat, però, al capdavall, la pel·lícula és un producte ben americà, sembla que tot passi allà, en aquests tipus d’històries. Les altres potències i raconets del món surten de passada i encara bo. Hi manca globalització realista, vaja. Hi podem trobar alguna relació amb apocalipsis possibles relacionades amb el canvi climàtic, les pandèmies i el que sigui. Sempre hi ha els qui enganyen i els qui es deixen enganyar. I els qui diuen la veritat i ningú no creu.
No és una mala pel·lícula si no se li demana més del compte. Jo crec que, en general, no és estrany que ens enredin ja que no tindrem mai coneixements de tot per poder valorar els perills possibles. Els científics, en aquests darrers temps, n’han dit de tota mena, s’han contradit entre ells, fins i tot, però si no els creus ets una ignorant negacionista i, si ells s’equivoquen, la ciència és així, investigació constant i canvi d’opinió quan cal, sempre queden bé. Al capdavall amb el tema religiós vam creure coses més estranyes durant segles o fèiem com si les creguéssim. Aquí, a la pel·lícula, al capdavall, quan van mal dades també es torna a la pregària col·lectiva que, si no cura, consola.
Hi ha una mena de veritat admesa, que apunta al gran valor de la nostra espècie, que hores d’ara crec sobrevalorada en molts aspectes. Si es van acabar els dinosaures també ens podem acabar nosaltres i ja és un miracle que no haguem aconseguit extingir-nos nosaltres mateixos, ja que s’han fet i es fan molts esforços per estossinar gent o deixar que mori. No cal que vingui un cometa a fer-nos la feina. De tota manera la nostra espècie ha tingut èxit i ha anat revifant i, fins i tot, millorant, malgrat tot. Entenc que gent més jove que jo trobi virtuts a aquesta història, a mi no m’ha sorprès tant. No diré pas que Don’t look up no estigui ben explicada però alguna cosa hi grinyola de tant en tant.
