Vida al voltant d’un teatre

El documental '150 i una Grossa' explica com els veïns de l'Ametlla de Merola van salvar el seu teatre
150 i una grossa

Manel Haro / @manelhc


Si algú té dubtes sobre la importància que té la cultura a la nostra societat, pot veure el documental de Filmin 150 i una Grossa, dirigit per Aurora Sulli i Núria Deulofeu. Fins i tot si tenim clar que la cultura és essencial a la nostra vida, però vivim en una gran ciutat com Barcelona, és important veure’l, perquè a la capital catalana estem acostumats a tenir una gran oferta d’espectacles i activitats, però no sempre som conscients del valor que té la cultura en llocs on l’oferta és molt més limitada, com en els petits pobles.

El documental de Sulli i Deulofeu ens porta a la colònia de L’Ametlla de Merola, al Berguedà, i ens mostra com el teatre ha estat sempre l’espai que ha mantingut viu el teixit social i cultural d’aquest nucli urbà de cent cinquanta habitants que depèn del terme municipal de Puig-reig. No és que la cultura de L’Ametlla de Merola es redueixi només a la seva programació teatral, però sí és el cor que fa bategar moltes de les manifestacions culturals locals, com la seva Festa Major (inclosa al catàleg de Patrimoni Festiu de Catalunya). El teatre, doncs, i l’equip humà que hi ha al darrere -l’Associació Cultural Esplai- mantenen viva cultura i tradició (com, per exemple, els seus Pastorets, un dels més antics de Catalunya).

 

150 i una grossa 2

 

Però la sala de teatre -construïda l’any 1902, com un dels equipaments de la colònia tèxtil- només havia experimentat reformes el 1949 i el 1954, i les seves condicions eren tan deficitàries que l’ajuntament de Puig-reig es va veure obligat a tancar-ho, a l’espera de rehabilitar-lo. I aquí rau el problema: suposadament no hi havia diners i els veïns reclamaven que el consistori es posés les piles per trobar una solució al que per a ells era una urgència. Com diu una de les veïnes al documental, «el teatre dona molta vida, no hem viscut mai sense teatre.»

L’atzar, però, va donar una empenta el 2017 quan el primer premi de la Grossa de Cap d’Any va caure al número que venia l’Associació Cultural Esplai, la qual va repartir al voltant de vuit milions d’euros. D’aquests, l’entitat va rebre més de cent vint mil euros de les participacions que es van quedar. Ara bé, invertir aquesta quantitat en la reforma del teatre quan el titular era l’ajuntament tenia riscos, així que van començar a invertir en activitats, espectacles i la renovació dels decorats.

La gran necessitat del teatre eren noves butaques, ja que les velles no complien amb la normativa i van haver de ser enretirades. Podeu imaginar un teatre sense llocs on seure? O seient en cadires de plàstic? I en cadires d’oficina? La cultura és, moltes vegades, precària, però hi ha d’haver uns mínims que, per sort, en el cas del teatre de L’Ametlla de Merola, sembla que han estat coberts. Diu una de les directores del documental, Maria Deulofeu, que quan va anar a actuar a aquest teatre amb la companyia Dara va quedar enamorada de l’espai i de la seva gent. Segurament fruit d’aquell amor arriba ara 150 i una Grossa. I sí, veient el documental, s’entén i es percep aquest amor.

Categories
CINEDocumental
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES