Una nova mirada a la vida

Júlia Costa / @liujatasco

El protagonista de la novel·la L’inesperat final del senyor Monroe, Joel, viu a una residència d’avis agradable, còmoda i amb professionals eficaços i amables. Hi va anar amb la seva dona però, en morir aquesta, el caràcter se li ha fet més cantellut i ha desenvolupat una mena d’aspra misantropia. A causa de la mort d’un malalt terminal que tenia per company d’habitació instal·laran allà un personatge singular, un home que havia estat actor, simpàtic i brillant, homosexual, amb qui acabarà establint una forta amistat i a qui confessarà la seva intenció de suïcidar-se.

Aquesta breu referència sobre l’argument pot semblar poc original. Els llibres i pel·lícules sobre la problemàtica de la vellesa han proliferat, amb més o menys fortuna. El que passa és que al llibre hi convergeixen molts temes importants. El principal, és clar, és el que representa tornar-se vulnerable i dependent quan s’ha estat una persona treballadora i activa. Un altre és el de la pèrdua d’amics, de parelles. La novel·la (publicada a Univers en català amb traducció de Scheherezade Surià i a Catedral en castellà amb traducció de Milo J. Krmpotić) està amarada d’una tendresa gens embafadora, d’un humor intel·ligent i molt ben escrita. Tot i que l’autor, Dan Mooney, és irlandès no se situa en cap lloc en concret, de forma explícita. Incideix en problemes universals, al capdavall.

Un altre aspecte interessant és constatar com la llibertat de les noves generacions i l’evolució positiva de la tolerància ha canviat del tot la valoració d’aspectes com ara l’homosexualitat. O com ha evolucionat el tema de l’autoritat familiar i els càstigs: els dos homes venen d’un temps en el qual les pallisses al fills malcreients eren habituals i se suposava que s’amollaven pel seu bé. En el cas de l’actor homosexual el tracte va arribar a una brutalitat que avui seria considerada com un delicte penalitzat per la justícia. Aquest no és un tema menor, va conformar caràcters i capteniments, i el càstig excessiu es feia extensiu a l’escola però era normal en moltes famílies.

L’edat del protagonista és relativament avançada, no té encara vuitanta anys. La percepció de l’edat va variant, amb les perspectives actuals però, malauradament, un dia o un altre arriba la vulnerabilitat, això si no t’has quedat pel camí. Així mateix es fa una crítica sense verí al tracte que es dona a la gent gran, en general, en aquest cas a una residència però també a tota mena de llocs, com si fossin criatures amb poc seny. Tot sembla avui una escola, una escola moderna i activa, car el tracte als infants, en ocasions, també hauria de ser més seriós, potser. Fins i tot algunes activitats que es fan a treballadors de grans empreses semblen calcades dels esplais infantils.

I, com sol passar, les víctimes no sempre són innocents, el protagonista s’ha tancat en ell mateix, ha trencat vincles amb la filla, amb els nets. Fer-te vell no et fa ser millor, malgrat l’experiència viscuda, de la mateixa manera que no tots els infants són angelets innocents. L’avi o l’àvia rondinaires han estat un tòpic amb una certa base real.

Dan Mooney és un jove autor irlandès de poc més de trenta anys, que, per tenir independència econòmica, treballa de controlador aeri. Ha estat director de cinema d’afeccionats i li agraden, segons ens diu la referència del llibre, el teatre, el rugbi, els gats. Escriu des que era petit, cosa que es percep al llibre, on mostra un gran poder d’observació de la gent i de la realitat que l’envolta.

El context en el qual  es desenvolupa la narració, avui, té un component inquietant, poc després de la publicació del llibre hem viscut la situació de la gent gran a les residències, amb motiu de la pandèmia. Per sort els dos personatges protagonistes no han d’entomar una situació d’aquest tipus que ha mostrat la vulnerabilitat, no tant de la gent gran, com dels nostres fràgils valors, amarats de bonisme teòric i que es poden esberlar en qualsevol moment. La manca de llibertat, de la qual es plany el Joel del llibre, no té comparació amb com s’ha malmès la llibertat en temps difícils per a la gent gran, confinada en residències o sola en hospitals desbordats de feina i que, en molts casos, ni tan sols ha pogut estar visitada ni acomiadada pels parents i amics.