Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Per a Ernest Hemingway, els tres millors escriptors italians han estat Vittorini, Pavese i Berto. Aquest últim va néixer i va créixer en un poble a prop de Venècia, es va allistar a l’exèrcit feixista, va lluitar a la Segona Guerra Mundial i va ser capturat pels aliats. A El mal oscuro (Altamarea Editorial, amb traducció al castellà de Carlos Clavería Laguarda) narra la història de la seva depressió i neurosi. Va trigar dos mesos a escriure’l, i ho va fer amb estil lliure de puntuació, gairebé sense punts i a part ni punts i seguit. La seva obra s’emmarca dins del neorealisme, i utilitza aquest estil potser per trobar alguna escletxa de llibertat.
Al seu llibre, Berto ((1914-1978) parla sobre la por de viure, l’angoixa, la tristesa i la nostàlgia que el van tenallar durant gran part de la seva vida, sobretot des de la mort del seu pare. Tota la seva vida, gairebé des d’abans de néixer, va ser una lluita amb el pare, com admet el narrador. Divideix la relació amb el seu pare en tres fases: des del naixement fins a la majoria d’edat, quan el pare s’erigeix com a figura imponent; des dels 18 anys fins als 38, quan el fill és més independent; i a partir dels 38 anys, quan mor el progenitor i tot comença a anar malament.
Berto no narra la seva història de manera cronològica. Comença la narració quan ingressen el pare a l’hospital. Ell, que aleshores viu a Roma, torna al seu poble per visitar-lo. A la tornada, el passat s’agafa a ell, i ja no el deixarà anar mai més. El seu pare, quan Berto era un nen, l’anomenava gandul, i quan va créixer no va parar de dir-li que acabaria a la presó. D’altra banda, les seves germanes, quan ell veurà el pare malalt, li reproven la seva manera de viure. Berto explota després del menyspreu que pateix dels uns i dels altres després d’haver col·laborat tant a l’economia familiar, i explora la seva relació entre ells i la depressió.
Després de la malaltia del pare, introdueix la seva infància, de la qual parla amb nostàlgia i emoció. A aquesta part la seguiran d’altres on parla sobre la seva pròpia malaltia, i després la intensitat de la narració baixa quan relata l’embaràs de la seva dona, el naixement de la seva filla i temes de treball. Al final, torna a pujar quan aprofundeix en el moment més cru de la seva neurosi.
Un dels temes més importants del llibre és la culpa. Berto va sentir molta pressió perquè el culpaven de fets que no depenien d’ell, i ell mateix se’n sentia culpable per aquella responsabilitat que li imposaven. El seu pare havia estat carabinieri. Ell era el primogènit i únic fill home, així que va portar sobre la seva esquena tota la responsabilitat sobre estudis, família, feina i èxits. Assolir la glòria no era una obsessió per a ell, però li passava pel cap davant de tanta la pressió. Així que, malgrat tot el que aconseguia, mai no n’hi havia prou.
Com es mesura la relació entre un pare i el fill? Quins llaços els uneixen? Quant sabem dels nostres pares? Quant de mal es poden fer mútuament? Una de les nits que passa el pare a l’hospital, el narrador va a un casino. A la façana, una frase en llatí resa: Non nobis Domine, que significa «no a nosaltres, Senyor.» Per què a nosaltres?, es demana el narrador durant tota l’obra. Durant la seva infància, reconeix, va arribar a avergonyir-se dels seus orígens humils. Va ser una etapa en què va suportar el dolor existencial. Va callar, va empassar i es va reprimir, com li va ensenyar la fèrria educació religiosa.
Berto és víctima d’una època, com el seu pare, i de les tradicions i la disciplina. El mateix narrador reconeix que es va fer gran quan el van internar perquè va sentir una tristesa «que un nen que segueix sent nen no pot suportar.» L’adolescència no va ser millor, ja que va patir un gran neguit. És difícil sobreviure a aquesta etapa, quedar assenyat i que aquesta no et converteixi en un adult malenconiós.
Un dels problemes de la depressió és la impossibilitat de localitzar el mal. El narrador es queixa de lluitar contra nebuloses. Una depressió no és tangible, per això demana que es materialitzi i prengui forma. Berto va anar a un psicoanalista perquè l’ajudés i analitzés la seva situació, i a partir d’aquesta experiència la seva manera d’escriure va canviar i va esdevenir més lliure.
En aquesta obra es tracten altres temes com ara la vulnerabilitat de l’ésser humà, els estigmes sobre la salut mental i les inseguretats. El narrador pateix esgotament nerviós, a causa del qual plora de forma sobtada. Pateix claustrofòbia, atacs d’ansietat i un mal fosc que va i ve. Té terror al fracàs i a estar sol quan aquest mal arriba. Pateix «malalties combinades», com diu ell. Veu el món com una realitat hostil i es planteja preguntes existencials sobre la vida i la mort.
L’escriptura de Berto durant tot el llibre, encara que en algunes parts introdueix humor, és descoratjadora. De la pressió a la depressió, l’escriptor italià va fer un llibre que no és fàcil i que no és per a tots els estómacs, però cal reconèixer-li el mèrit de la seva valentia. Escriu de forma abrupta, al natural, com una forma de memòria verbalitzada. Aquesta història permet conèixer millor com pateix una persona amb depressió i hem d’agrair a Berto l’honestedat del seu relat.
