Aprendre a perdre

A 'Les gratituds' Delphine de Vigan mostra l'ocàs de la gent gran i recorda la importància de donar-los les gràcies
Les gratituds Delphine de Vigan

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G


Les gratituds (Edicions 62 en català amb traducció de Jordi Martín Lloret i Anagrama en castellà amb traducció de Pablo Martín Sánchez), de Delphine de Vigan (França, 1966), explica la història de Michka, una dona gran que pateix afàsia, un trastorn que li impedeix parlar bé, i està ingressada en un geriàtric. Allà, el que li espera a Michka és una vida minvada, diu la narradora, però organitzada.

La novel·la està narrada de forma alterna per dos personatges: Marie, veïna de Michka, qui la va criar quan era una nena, i Jerôme, qui treballa com a logopeda al geriàtric on està Michka. A través d’ells, coneixent millor la protagonista: el seu passat, la seva manera de ser o quins secrets i tristeses arrossega. El fil d’aquesta història és el que esmenta el títol, la gratitud: la de Michka cap al matrimoni que la va salvar d’un camp de concentració o la de Marie i Jerôme cap a Michka. L’ésser humà és social per naturalesa, i depenent dels altres, i no és sobrer donar les gràcies a aquells que ens ajuden a avançar.

Michka pateix malsons i té la sensació d’estar perdent alguna cosa tot el temps: un objecte, potser la parla, els seus records o la seva pròpia vida. Va treballar com a correctora i ara no troba les paraules exactes per parlar. Michka veu passar el temps cada dia entre les mateixes parets, sabent on és i per què es produeix el seu deteriorament. De Vigan ens parla de l’ocàs de la gent gran, que una vegada van ser joves, que van córrer i van saltar, que van riure estirats a terra. Tots sabem que no hi ha marxa enrere, que la vellesa avança inexorable.

 

Delphine de Vigan

Delphine de Vigan / Foto: © Benjamin Chelly (Anagrama).

 

L’autora tracta temes com el pas del temps, les relacions humanes, la maternitat, com els nostres orígens determinen els adults que serem i les diferències entre somni, fantasia i realitat. La història és àgil perquè hi ha molts diàlegs, tot i que en aquestes converses es reflecteix l’afàsia que pateix Michka, qui confon algunes paraules per unes altres. Encara que els diàlegs són la salsa d’aquesta novel·la, perquè permeten conèixer Michka a través de les seves pròpies paraules, de vegades el lector ha de saber què vol dir Michka quan diu una paraula que, clarament, no és la que hi ha d’anar. Aquestes equivocacions a la parla donen un toc de tendresa i fins i tot d’humor a la novel·la, tot i la presència fràgil i vulnerable de Michka.

Marie es critica a si mateixa parlar-li de vegades com a una nena, i això és un error comú que es comet amb la gent gran. No ens ho hem de comunicar de manera infantil. Què ens queda sense el llenguatge, es pregunta Jerôme. El llenguatge és la darrera barrera quan tot es va esvaint. La comunicació és fonamental, així que la seva mancança, així com el mal que fa recordar, el fet de no voler ser una molèstia als demés i la por d’estar sola soscaven la moral de Michka.

Les gratituds és un homenatge a la gent gran i a la vellesa. L’autora francesa aprofita per fer una crítica del maltractament verbal que de vegades reben els avis, molts dels quals es veuen desatesos sovint pel poc domini de les noves tecnologies que tenen i que necessiten per fer alguns tràmits. Això els margina i arracona, així com la manca de contacte humà, pell amb pell, que de vegades pateixen.

¿Quina llibertat ens queda quan som grans? ¿Quines coses segueixen sota el nostre control? De vegades ni tan sols nosaltres mateixos. La narradora diu que envellir és aprendre a perdre. Les gratituds és una novel·la d’aquelles en què aparentment no hi passa res, però la derrota plana sobre la protagonista. I el lector, de manera inevitable, presencia la destrucció del seu món i d’ella mateixa.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES