Música a l’arbreda

Albert Mena / @jakoblenz

Nit d’estrena a L’Auditori amb Obreda de Joan Magrané, que va compartir programa amb la simfonia La Passione de Haydn i la Simfonia Lírica d’Alexander von Zemlinsky, compositor vinculat a la Segona Escola de Viena per la seva relació amb Arnold Schönberg -del qual va ser mestre- i amb un altre il·lustre compositor, Gustav Mahler, a partir d’una relació amb la futura esposa d’aquest.

Obreda comença presentant uns arbres aterridors, d’amenaçadora benvinguda. Algú arriba a l’arbreda i desperta quelcom que hi dorm. Figures delimitades per línies ascendents i descendents, tremolos i glissandi, amb rajos de llum que revelen espai, però que sovint resulten encara més amenaçadors que els propis arbres. Ni en les clarianes s’hi troba pau, i en un parell d’ocasions fins i tot hi ha éssers indescriptibles que acceleren les pulsacions i fan intuir que arriba la fi del món.

Situada en una particular barreja entre Bernard Herrmann i Kaija Saariaho, el dramatisme que presenta l’obra és pràcticament cinematogràfic, i fins i tot el final sembla hitchcockià en esperit. Si un personatge indeterminat havia arribat a l’arbreda, de manera misteriosa desapareix, amb notes individuals que es difuminen, que dilueixen el drama; qui fos que era a l’arbreda s’ha fos dins l’aire. Fabulós tractament de l’OBC, amb especial menció a la feina feta per Kai Gleusteen, concertino de la nit però a qui veiem habitualment al Gran Teatre del Liceu.

El Haydn de Kazushi Ono va tancar la primera part de la nit. Va presentar bons jocs de volum i color, vertebrant el drama d’una manera senzilla però eficaç. Va funcionar especialment als dos primers moviments (adagio i allegro molto) però els dos finals queden sorprenentment superficials, i no per falta de gravitas, de la qual aquesta Passione en va plena. Tampoc va ser aquesta interpretació de Haydn especialment interessant pel que fa a caracteritzar variacions i repeticions i al final es va fer un pèl llarga.

De l’espectacular obra de Zemlinksy destacarem la feina de Josep-Ramon Olivé, de timbre bonic, alemany treballadíssim i d’una veu que resulta solvent en salts intervàlics (com a «Ich bin ein Wanderer in meinem Herzen» de la primera secció de l’obra). La seva feina va quedar, però, un poc desvirtuada al costat d’un volum exagerat i sovint desorbitat per part de l’orquestra. Annette Dasch va destacar amb aguts potents, sòlids i capaços de superar la barrera de so que Zemlinsky crea amb una orquestració pròpiament postromàntica, però en seccions piano o de més suavitat perdia caràcter i definició. També és una llàstima que bona part de treball vocal es perdi sota uns fortissimi eixordadors.

Per altra banda tampoc es va percebre humor, decadència o la subtilesa dins l’exageració que caracteritza la música vienesa de l’època. Sempre és fabulós recuperar l’obra de Zemlinsky, i preferiblement com es va fer al Life Victoria al recital de Sarah Connolly, amb cura, subtilesa i emoció.