Fa alguns dies, per Filmin, vaig tornar a veure el Danton de Andrzej Wajda, de 1983, amb Gérard Depardieu com a personatge principal. Tant aquesta pel·lícula com una altra, francesa, de principis dels anys trenta, estan inspirades en El caso Danton de Stanislawa Przysbyszewka, dramaturga polonesa de vida breu, gairebé obsessionada amb el tema de la Revolució Francesa i amb la figura de Robespierre. La pel·lícula de Wajda, però, és molt crítica amb el personatge.
La narració ens porta al regnat del Terror i a la repressió soferta pels girondins i per tanta gent de tota mena, de forma, en molts casos, absolutament arbitrària. I és que a la Bastilla hi havia quatre gats i resulta que en aquells anys del Terror es va executar més gent humil o moderada que no pas aristòcrates. Quan van mal dades la gent amb possibles i relacions sempre té més possibilitats de tocar el dos o de comprar ajudes, cosa que sembla que incomoda pel que fa a les lectures glorioses de tota mena de fets horribles.
Danton, un personatge controvertit en molts aspectes, poc exemplar, però humà i compassiu, vol aturar aquella mena de borratxera guillotinaire, ajudat de gent com el periodista Desmoulins. Com és sabut, no se’n va sortir i, malgrat que Robespierre ja no duraria gaire, Danton i Desmoulins i molt altres van acabar escapçats.
Les escenes finals ens mostren un Desmoulins desesperat, poc després guillotinarien la seva pobra dona, que tenia una criatura de bolquers, i un Robespierre inquiet, car recorda que en una conversa amb Danton aquest li va assegurar que el primer de tots dos en caure arrossegaria l’altre i la mateixa Revolució. Al contrari de l’opinió de la dramaturga polonesa, Robespierre és aquí un dogmàtic fanàtic i gens bona persona. Danton, que era un vividor, li pregunta com és que no ha desitjat mai res, és conscient que, en molts casos, la supervivència es recolza sobre una certa possibilitat de corrupció.
Wajda, de fet, fa història contemporània, i referències a fets del seu temps, com ara la lluita del sindicat Solidaritat contra el govern comunista polonès. Danton i la seva gent els interpreten actors francesos mentre que els membrés del Comitè són actors polonesos. Entre d’altres anècdotes, el dantonista Bourdon, que trairà Danton per poder salvar la seva vida, l’interpreta un actor polonès, Andrzej Seweryn, qui, curiosament, en una pel·lícula posterior, de 1989, faria el paper de Robespierre. El gran Klaus Maria Brandauer seria Danton, un personatge realment lleig però es veu que tenia el seu atractiu, per això normalment l’han interpretat actors amb una aparença poc convencional.
Danton va ser un dels grans entusiastes i promotors de la Revolució. Era una persona amable i generosa però faldiller i vividor i s’untava els dits si convenia. Va votar a favor de la mort del rei, però no estava d’acord amb la de Maria Antonieta. Malgrat els seus defectes i el seu cinisme tenia un gran carisma i poder de convicció, cosa que provocava gelosia al fred Robespierre. Aquestes minúcies en ocasions tenen més importància del que sembla.
A Danton el redimeix la seva oposició al Comité de Salvació Pública i a la repressió del Terror. Volia la pau i arribar a una entesa entre girondins i jacobins. No va poder evitar veure’s acusat de corrupció, i compromès, amb el seu amic Fabre d’Eglantine, en l’escàndol de la Companyia de les Índies. Aleshores va fugir i es va refugiar a Arcis-sur-Aube. Diuen que va comentar, en anar a ser guillotinat, que mostressin el seu cap tan singular al poble, i que va dir que li sabia greu morir abans que «la rata de Robespierre.»
L’any 1989 es va estrenar la pel·lícula sobre la Revolució, amb Brandauer com a Danton. Era el segon centenari de la mitificada Revolució i es van fer molts actes oficials però també hi va haver veus crítiques que van intentar fer una lectura més objectiva de tots aquells fets, cosa que va incomodar molt el govern francès i les veus oficials del món acadèmic i cultural. No és senzill desmitificar els grans mites, ni aquí, ni enlloc. Després de la Revolució encara va venir altra volta la monarquia, Napoleó, un altre mite que gaudeix de bona salut, considerant les estàtues seves que hi ha per tota França i, més endavant, el Segon Imperi, la Comuna i la resta. Moltes coses van canviar, certament, però, ¿va ser gràcies a la Revolució o malgrat la Revolució?
Algunes veus serioses posteriors admetien que tot es podia haver assolit de forma més lenta i sense vessar tanta sang. Un personatge important a qui van preguntar què havia fet durant la Revolució va respondre «he viscut», cosa que podria dir molta gent que, per exemple, va patir la Guerra Civil o qualsevol fet de tants com han trasbalsat i trasbalsen la història de la humanitat al llarg dels segles.
En tot cas, Danton és una pel·lícula remarcable i interessant, amb un Depardieu en el seu millor moment i que ens enfronta amb realitats complexes i, potser, difícils d’explicar, encara avui. És més fàcil recórrer a explicacions senzilles de bons i dolents i creure que tallar caps pot ser una solució vàlida i eficaç de tant en tant. De fet, encara se’n tallen forces, pel món d’avui.
