La llegenda de Sokolov

Albert Mena / @jakoblenz

Poques coses noves poden dir-se de les sobrenaturals mans de Grigory Sokolov, pianista qui va interpretar obres de Beethoven, Brahms i Schumann (més bisos d’altres compositors) al Palau de la Música. Cada aparició del mestre rus aporta més material per a consolidar la seva llegenda que anualment es fa present al Palau. La naturalitat amb la qual Sokolov és capaç de vertebrar discursos tant diferents com els dels compositors esmentats, en una vetllada sense errors, de timbre immaculat, estil personal de cada peça i sense notes fora de lloc es fa difícil de creure.

Només després de vetllades com aquesta, es té, i només per un temps limitat, la sensació física de la perfecció musical, entesa com un espai on els límits de la percepció es posen a prova davant el treball físic i intel·lectual de l’artista, qui als seus 71 anys segueix donant lliçons de vigor, caracterització i discurs musical.

Les variacions Eroica van sonar excepcionalment matisades, amb una digitació fora de sèrie i amb un control de la narració beethoveniana que transportava a altres èpoques on aquesta era habitual. Sokolov va ser capaç de treure partit de cada repetició perquè cada nota fos un pas endavant, i mai una repetició; la seva música es projecta cap al futur, sempre partint del passat, oferint nou contingut respecte les notes que s’han sentit fins al moment. És tant alta la quantitat d’informació que el pianista és capaç de conferir a cada so que la perfecció de com els situa en el continu musical immaculat no es pot descriure de cap altra manera que miraculosa.

Després d’aquest Beethoven que podríem descriure com les Diabelli en miniatura, l’exercici de sobrietat dels intermezzi de Brahms van sonar encara més sobris, ni la perfecció interpretativa de Sokolov va ser capaç de fer desaparèixer l’estranya sensació de fredor. Les sonoritats van ser fabuloses, i van seguir sent immaculades… però personalment prefereixo un Brahms fora de tempo, descontrolat. Els primers enregistraments de Brahms del segle XX mostren una certa llibertat i flexibilitat dins l’obra que a dia d’avui ja no es percep, ni tan sols sota les mans d’un mestre com Sokolov.

La Kreisleriana de Schumann va ser la peça que va tancar el concert, d’on destacarem una de les parts que més fascinació i terror han provocat: la 3a fantasia, «Sehr aufgeregt», on Sokolov va interpretar l’última secció amb un tempo quadriculat però d’una virulència que treia l’alè. Si a l’inici ens presentava les melodies gairebé schubertianes com un conte infantil, al final la brutalitat era incontestable. Plena de contrastos d’aquesta magnitud i profunditat va sonar doncs aquesta turmentada creació de Schumann.

Els bisos, que ja s’esperen com a segurs a cada concert de Sokolov, van estar també a l’altura. Possiblement destacaria de Chopin la Mazurka in A minor, op.68 No.2, plena de romanticisme decadent, d’una dolçor intoxicant que no havíem sentit encara en cap de les obres precedents.