Igor Stravinsky, compositor genial que va revolucionar la música de ballet fa més de cent anys, va ser el protagonista d’una intensa nit al Palau de la Música Catalana on es van interpretar tres de les seves obres més reconegudes: L’ocell de foc, en la versió suite de la dècada dels quaranta (la més llarga de totes, i possiblement la millor); el Concert per a violí i La consagració de la primavera. François-Xavier Roth va dirigir el conjunt Les Siècles amb ma ferma però detallista i va regalar molts instants de pura energia stravinskiana que van revolucionar el Palau.
La suite de L’ocell de foc va ser molt completa: plena d’exorbitant decadència, de romanticisme bàquic, de glòria calculadament estrident però també de clímax farcits d’emoció. Stravinsky tenia el do de poder jugar a diversos nivells amb les concepcions musicals que fragmentava en escenes i situava una rere l’altra, una concepció moderna del fet musical que marcaria a grans noms de la música del segle XX com Olivier Messiaen, qui va prendre inspiració del mestre rus per exemple en els contrastos rítmics i la creació de partícules seqüencials del fet musical. L’Oiseau de Roth va sonar en tot moment a caos controlat, desorbitat però sempre comprensible, absolut i polifacètic, fent justícia al que va ser un punt d’inflexió a la música del segle passat i amb una execució acuradíssima a mans de Les Siècles que va confirmar que l’explosió sensorial i emocional de l’obra segueix sense tenir rival, especialment en clímaxs com el de la «Dansa Infernal.»
Menys complet va sonar el Concert per a violí, que va anar de més a menys. Potser no és una obra de lluïment per a la prestigiosa violinista Isabelle Faust, qui destaca per la seva lleugeresa. La capacitat de la intèrpret alemanya per a transitar l’instrument sense que sembli que toca el terra és prodigiosa. Potser per això va lluir més en el bis, la variació d’Apollo del ballet Apollon Musagete, amb uns filats lleugers però plens de contingut. La lectura de Roth per a l’obra va pecar potser d’excessiva nuesa, en comptes de buscar la força amagada d’aquesta composició neoclàssica. La interpretació va resultar poc interessant, sense arestes i plana. Intèrprets com Mullova i Salonen han pogut treure més colors, dinamisme i història de l’esquelet que suposa la partitura de Stravinsky.
Després de la pausa, retorn a la glòria amb una Consagració de la primavera fosca, tenebrosa, violenta que ja ha deixat enrere els exotismes postromàntics de L’ocell de foc i que introdueix al món una modernitat percutiva, ritualística i transcendental poc freqüent a la música de l’època. Plena de timbres sorprenents, vibracions insospitades i interrupcions rítmiques, la lectura de Roth va subratllar els aspectes menys lírics de l’obra i va acabar presentant un dels millors moments de la composició, la dansa sacrificial final, amb una virulència plena de significat, de força i entrega difícil de creure.
Els músics, un cop acabada la interpretació, van poder respirar tranquils. I és que si els punts àlgids de la nit van ser aquests incomptables clímaxs que Roth va anar construint amb les textures i contrastos stravinskians, va ser la feina constant, permanentment present dels intèrprets de Les Siècles (des del piano de L’ocell fins el tam-tam de La consagració) el que van fer reals els deliris del compositor, uns deliris que van marcar (i segueixen marcant) la música dels nostres temps.
