‘Viure’ una existència buida

El protagonista de la pel·lícula de Kurosawa és un home de vida grisa que intenta fer alguna cosa positiva quan descobreix que té un càncer terminal
Ikiru Kurosawa

Júlia Costa / @liujatasco


Ikiru (Viure) és una emblemàtica pel·lícula de Kurosawa de l’any 1952, que va representar una descoberta del cinema japonès i d’aquest director que avui és ja un mite i que havia triomfat un parell d’anys abans amb Rashomon. La pel·lícula ens explica la vida -i la mort- d’un funcionari gris, cap d’una secció municipal, i beu de moltes fonts, sobre tot de l’Ivan Illich de Tolstoi. La pel·lícula s’ha titllat d’existencialista i humanista, està amarada de filosofia i té la grapa de poder connectar amb tot tipus de públic ja que el pas del temps, la vellesa, el sentit de la vida i la seva brevetat són temes universals.

La narració té dues parts ben diferenciades, el protagonista s’assabenta que té un càncer terminal, i no pas per l’actitud del metge, fa anys no s’acostumava a ser sincer amb els malalts, sinó pels comentaris d’un home amb qui s’ensopega a la sala d’espera de l’hospital. D’entrada, amb el recurs de la veu en off, present durant tota la història, ja podem veure a l’inici de la història la radiografia en la qual s’evidencia l’estómac afectat. La reacció de l’home comptarà amb la complicitat d’un personatge estrany i bohemi, que el conduirà per una mena d’infern sorollós, que sembla calcat dels quadres de les temptacions de Sant Antoni, en una mena de gresca sense aturador, més sòrdida que gratificant, talment un malson, en la qual s’apleguen el joc, la beguda i les dones de mal viure (sempre presents quan cal evidenciar els perills del vici, això sí).

La pel·lícula fa servir molt els primers plans. En ocasions l’expressió propera i que, en algun moment pot semblar, avui, una mica exagerada, del protagonista, fa pensar en tècniques del cinema mut, i ens fa sentir el dolor experimentat per l’home, a causa del càncer que pateix. El director juga de forma magistral amb la llum i les ombres i, a la segona part de la pel·lícula ens expliquen el que va passar després del que en podem dir una mena de presa de consciència de l’home, en un intent tossut de fer alguna cosa que valgués la pena, abans de morir.

 

Kurosawa Viure

 

La tragèdia compta amb seqüències, sobretot les que ens explica la veu en off, que resulten, fins i tot, iròniques. O grotesques, com ara una part de les converses dels companys de feina, entre l’admiració pel que va fer el protagonista i el temor que allò faci canviar la seva forma d’actuar, el confort de la mediocritat segura, amarada d’insatisfacció. Sovint la càmera se situa rere cortines, finestres o objectes diversos. Tot i que la pel·lícula compta amb dues parts aquestes també es podrien subdividir, un fragment rellevant és el de la relació de l’home amb una noia jove i alegre, lúcida i vital, que intenta canviar la seva vida i que en una nova feina, segurament tan poc gratificant com l’anterior, fa joguines per als infants.

La pel·lícula se situa en una època clau, la postguerra després de la derrota, però que va comportar la recuperació econòmica del Japó. I tot i les grans diferències trobem paral·lelismes entre aquella postguerra i la nostra, pobresa, desànim, mitges foradades i aspiracions de millora difícils d’aconseguir. I una sèrie de canvis irreversibles en els costums, en la pèrdua de tradicions, en el canvi de la vida rural a la urbana així com la popularització de la colonització cultural que exemplificaven els Estats Units.

Hi ha pocs noms d’actors i actrius japonesos que ens siguin gaire coneguts però segurament Takashi Shimura sigui un dels més recordats per nosaltres, al costat de Toshiro Mifune. Al seu volt tot un equip actoral excel·lent, amb rostres d’aquests que hem vist en més d’una ocasió malgrat que no puguem ser capaços, la majoria, més enllà dels experts en aquest cinema, de recordar-ne el nom.

 

Vivir Kurosawa

 

Més d’una vegada s’ha comentat que Viure és ben bé un memento mori, un recordatori d’allò que sempre sabem i voldríem oblidar, que som mortals. I també és una crida a la presa de consciència, al fet que fins i tot en una feina anodina i alienant es pot trobar la manera de millorar el món. Hi ha alguns paral·lelismes amb una pel·lícula amb un final més feliç a la qual, potser per l’excés de repeticions s’ha vulgaritzat, Qué bello es vivirde 1946. En algun lloc he llegit un suggeriment molt interessant, que tal vegada el protagonista de la pel·lícula americana, de no trobar-se amb el problema econòmic de gruix i adonar-se dels valors de la vida i de la família, acabaria per esdevenir algú tan gris com el funcionari japonès.

Crec que aquí no vam veure el cinema de Kurosawa fins els anys setanta, aleshores es va estrenar aquesta pel·lícula a l’enyorat Publi, en una època amb moltes esperances i moltes possibilitats. Diuen que la memòria és un bon crític, tot i que jo diria que es un crític variable i subjectiu. El cas és que l’he recordat sempre i que en aquella època em va emocionar. Tot i que he de dir que recordava la pel·lícula com si la segona part fos molt més llarga i que havia gairebé oblidat la baixada als inferns del protagonista, abans de decidir fer alguna cosa positiva. Val la pena recuperar aquesta pel·lícula de tant en tant.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES