VÃctor Bargiela / @VictorBargiela
Tu i Jo, marit i muller: un home i una dona que conviuen des de temps ençà són els protagonistes d’aquesta obra de Roger Simeon que va guanyar el 13è Premi Boira de teatre 2010 d’Òmnium Cultural. Va ser estrenada el 2011 a l’Institut del Teatre de Vic i ha voltat per Londres, Nova York o al festival Brighton Fringe, on va guanyar l’Argus Angel Award amb una versió lleugerament modificada i adaptada al públic anglès. Poc representada a Catalunya, ha arribat a la Sala Fènix del Raval de Barcelona a través de la companyia Fil Vermell, sota la direcció de Lindes Farré i amb la interpretació de Marta GenÃs i Ricard Salom. És la segona producció de la companyia després de la representació d’El Mal Morir d’Adrià Olay al teatre Tantarantana el 2018.
Tu i Jo ens permet endinsar-nos en un dia qualsevol d’un matrimoni madur amb problemes de salut mental que viu clausurat dins de casa. Ella (Marta GenÃs) somnia, recorda i fa volar la ment perduda en els seus pensaments. Té un punt enjogassat i entremaliat, en què la demència apropa la vellesa a la infantesa amb una rialleta múrria, però es mostra ferma i decidida en les seves afirmacions. Ell (Ricard Salom) es concentra en les capses de sabates que acumula per poder-les mesurar, olorar i fins i tot llepar. S’ocupa les hores amb aquesta tasca per tal de no pensar més enllà , com a mecanisme de distracció de tot allò que l’envolta i per no haver d’enfrontar la realitat. Junts expliquen la història d’un matrimoni que conviu perquè ja és costum i perquè en el fons es tenen estima. Ja s’ho han dit tot i només els queda fer-se la guitza l’un a l’altre, però es fan companyia mentre esperen la mort amb esperança i por.
L’obra ens descriu la cruesa de la vellesa i de la malaltia des d’un humor blanc que recorre a l’absurd per mostrar la tendresa d’uns personatges que són profundament vulnerables. A través del domini dels actors del teatre gestual i la interpretació ambigua dels missatges del dià leg, els actors aconsegueixen fer riure l’espectador a través de la conversa quotidiana d’una tarda rutinà ria en la vida d’una parella vinguda a menys, amb un punt d’acidesa i d’ironia que són constants.
En només seixanta minuts, els actors són capaços de transmetre tot un grapat de sentiments des de la construcció d’uns personatges complexos a partir d’un guió ben travat i amb una bona interpretació. Entre les reflexions sobre la vida i la mort, s’hi escolen al·lusions crÃtiques que entrellacen la infà ncia dels personatges, a principis del segle XX, amb temes d’actualitat com el feminisme, l’emergència climà tica o fins i tot la situació de la llengua catalana («pocs que som que parlem aquesta llengua i encara no ho fem bé!»).
El format de la sala Fènix, amb un aforament mà xim de cinquanta persones, afavoreix la proximitat entre els actors i el públic. És possible emfatitzar amb els personatges des de les mirades creuades carregades de sentit: les llargues mirades perdudes al buit d’ella i les mirades rà pides d’ell. El públic s’immergeix en la casa atrotinada de la parella on no se sap si és dimarts o divendres ni què hi haurà per sopar. L’escenografia, a cà rrec de Tony Murchland, és senzilla però efectiva: caixotes de sabates per tot arreu, que permeten un ús original i versà til segons les utilitza cadascun dels personatges.
Els pronoms del tÃtol de l’obra, tu i jo, podrÃem ser qualssevol de nosaltres: els nostres avis, els nostres pares, nosaltres d’aquà uns anys… És la mà gia d’una història quotidiana que ens permet discernir des de l’humor i l’amor els reflexes d’unes personalitats que s’apaguen.
