Kabei, una mare que lluita per la supervivència de la seva família

'Kabei, la nostra mare', de Yôji Yamada, és el retrat d'una dona que ha de tirar endavant amb les seves filles després que el seu marit sigui empresonat
Kabei la nostra mare de Yôji Yamada

Júlia Costa / @liujatasco


Fa uns dies em vaig ensopegar amb una excel·lent pel·lícula que no havia vist: Kabei, la nostra mare. Em va semblar una meravella, aparentment sense massa pretensions, i que incideix en un tema que en ocasions resulta incòmode, el pacifisme militant i les seves conseqüències en moments complexos. I el paper de les dones anònimes que es limiten a lluitar per sobreviure i per protegir els fills.

Una família tranquil·la i feliç, la mare mestra i el pare professor universitari, amb dues nenes, va patint el trasbals de la deriva bel·licista i agressiva lligada al patriotisme japonès d’abans de la guerra. El pare, d’idees comunistes o, més aviat, humanistes, és empresonat. Les imatges més dures que veiem són les d’aquest pobre pare, empresonat i malalt en una presó infecta, escrivint i rebent cartes que li arriben censurades amb inquietants taques de tinta.

Kabei, aquesta mare que pot ser el reflex de tantes mares de tot el món, s’ha de fer càrrec de les filles, de la subsistència, amb l’ajuda d’una jove cunyada i d’un alumne del professor, una mica sord i maldestre. I, a més, topa amb la incomprensió del seu propi pare, inquiet quan veu que la gent el mira malament a causa de les idees del professor empresonat, considerat covard i traïdor. Kabei, malgrat el tarannà submís que té, no podrà evitar admetre que està d’acord amb la forma de pensar del seu home.

 

Kabei

 

El pobre i maldestre alumne, encaterinat de la dona, a la qual admira, i amb un gran afecte per les nenes, admirables a l’hora d’entomar la situació, serà cridat a files, en esclatar la guerra, malgrat les seves limitacions auditives i no saber, per exemple, nedar. A les guerres, en general, sempre hi ha qui té clar que ha de lluitar per la pàtria, pels ideals, o pel que sigui però una gran majoria de joves hi van obligats, per molts motius, a una lluita que sempre és menys ideal del que pot semblar quan les coses es mitifiquen. La carn de canó continua sent necessària, pel que sembla.

El director d’aquesta pel·lícula, Yoji Yamada, ha fet moltes bones pel·lícules de samurais però a mi m’agrada molt més el cinema japonès intimista, familiar, sense lluites ni grans herois. Yamada, que crec que no és encara dels directors japonesos més coneguts, té ja noranta anys i continua treballant. A Kabei, la nostra mare hi trobem un planter de grans actors i actrius, amb el pal de paller de Sayuri Yoshinaga, actriu i activista, molt estimada al seu país. Va rebre molts premis, aquesta història una mica diferent, que ens mostra, una vegada més, l’absurd de les guerres, en general.

La pel·lícula parteix de l’autobiografia de Teruyo Nogami, ajudant de Kurosawa i dona important del cinema japonès, encara viva, amb més de noranta anys, i menys coneguda del que mereix. Malgrat la duresa de la història totes les situacions estan amarades d’una poesia molt especial. I, més enllà del Japó i la seva història, és aquesta, de fet, una mena de relat intimista de la mare universal. No totes les mares són així, és clar, però gosaria dir que una gran majoria, aquí i a les antípodes, encara s’assemblen a Kobei.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES