Anna Gurguí: «A vegades per continuar estimant s’ha de saber dir adeu»

L'escriptora publica 'L'últim agost a Barcelona', una novel·la protagonitzada per una dona que s'enfronta a diversos tipus de dol després de patir un avortament espontani
Anna Gurguí

Manel Haro / @manelhc


Anna Gurguí (Barcelona, 1987) és agent literària, escriptora i llicenciada en Estudis literaris (UB). La seva primera novel·la, El primer ball, va arribar el 2017, un any després de fundar una agència literària, on gestiona els drets i la representació d’editorials, autors i agències internacionals, i després de cursar els quatre anys de Narrativa a l’Escola d’Escriptura de Barcelona.

Ara publica L’últim agost a Barcelona (Columna), novel·la protagonitzada per la Gala, una dona que pateix un avortament al quart mes d’embaràs i veu com la seva relació amb el Joan, el seu marit, ja no és la que era. Un dia abans de marxar junts de vacances, la Gala rep una trucada de l’Hug, la seva exparella, després de deu anys sense tenir-hi contactes, per dir-li que té un càncer i li queden pocs mesos de vida. Totes aquestes circumstàncies faran que la Gala es replantegi la seva vida per complet.

 

Hi ha una espurna personal en l’escriptura d’aquesta novel·la?

La novel·la surt d’una necessitat. No puc crear si no hi ha res de la novel·la que hagi viscut. Haig de crear sempre des d’algun punt conegut o que hagi sentit. Em trobava en un moment personal de confusió, de sentir-me sola davant d’una situació que no comprenia ni volia entendre. I quan vaig acceptar el que havia passat va ser quan vaig poder posar ordre amb paraules a tot el caos emocional que m’havia creat patir un avortament als tres mesos d’embaràs.

La protagonista de la teva novel·la passa per diferents dols alhora: la pèrdua de la criatura que esperava per un avortament espontani, la consciència que la seva relació no la satisfà i saber que la seva exparella, Hug, pateix un càncer terminal. D’aquests dols, però, podem dir que el central és el de l’avortament?

Sí el central és el avortament per la protagonista, però a partir de la trucada que rep de l’Hug pren consciència que s’haurà d’enfrontar a un dol que mai va tancar i que haurà de tancar per perdonar-se, per perdonar la seva relació que va tenir. I en aquest camí veurà que el seu matrimoni no està bé. És a dir, el central és el dol gestacional, però és un dol que ho enllaça tot i alhora l’ajuda, la Gala va in crescendo.

En general, la societat tracta amb poca empatia els avortament espontanis? És a dir, s’és prou conscient de la ferida que provoca en la mare?

Suposo que com a societat sempre intentem minimitza les pèrdues, ens fa por no saber què dir davant de situacions desconegudes o que provoquen tristesa o angoixa. No, jo crec que no som prou conscients perquè ens pensem que segur que en tindrà un altre, que ja a la propera tot sortirà, o aquella frase que odio: millor ara que no més endavant o potser és que havia de ser perquè…. Són frases que no ajuden gens, a vegades és suficient amb només escoltar si no saps que dir. Al final crec que ens falta molta educació sobre certs temes de la maternitat, i el que costa moltes vegades arribar a ser mare, així com sobre els processos pels quals passa una dona.

La maternitat i la paternitat és un important punt d’inflexió en la parella per reflexionar què sent l’un per l’altre o bé per prendre consciència de l’abisme que pot haver a la parella?

Ara que soc mare de dos, et podria dir que les dues. Quan tens un fill, per molt que pensis que no, et canvia la vida, i és així, i això alhora vol dir que també et canviarà la teva relació de parella. El tema és saber i acceptar que aquesta relació canviarà i que haureu de reformular moltes coses que eren naturals i que ara ja no ho són. Hi ha parelles que ho aconsegueixen i d’altres evidentment que no. Són moments on la comunicació és bàsica si no pots arribar a perdre’t amb l’altre persona i costa molt trobar-te. I aquí és on trobes que entre tu i ell o ella hi ha un abisme que us pot separar per sempre com a relació de parella.

Estirant aquest fil, a vegades les crisis de parella es relativitzen pensant que l’arribada d’un fill posarà les coses a lloc?

És la pitjor decisió d’una parella. Almenys, des de la meva visió. Si no estàs bé amb la teva parella i teniu un fill, segur que allò acabarà malament. Per molt que el desitgem, un fill comporta una etapa que desuneix en el bon sentit de la paraula, en aquell moment el fill és la prioritat, i si no estàs disposat a acceptar això, segur que un dels dos trencarà amb la relació.

 

Anna Gurgui 2

 

Quan passem per un mal moment, sempre mirem al passat? L’idealitzem? També a les persones que en formen part?

No crec que sigui així, tot sí que evidentment sentim nostàlgia de moments feliços o de persones que ens van marcar, però almenys a mi no em passa quan tinc un mal moment. M’agrada recordar els moments del passat quan estic bé, i quan estic malament. I trobar a faltar a les persones que no tinc quan em passen coses bones o moments importants de la meva vida perquè m’agradaria compartir-ho amb ells. Quan em passen coses bones també penso amb la noia que era del passat i m’agradaria dir-li: veus com tot aniria bé, o almenys no t’havies de preocupar per certes coses que pensaves i que mai van passar.

Creus en la idea del gran amor de la vida d’una persona?

Sí, sempre hi ha el gran amor de la vida. Sempre. I et pot arribar als 19 i als 70.

I s’arriba a superar o a oblidar un amor tan intens com el que va viure la Gala per l’Hug?

No es poden oblidar les persones que ens han marcat, que ens han fet créixer, que hem estimat. I aquí està la gràcia d’un amor de veritat. Poder estimar tota la vida sense la necessitat de ser-hi, d’estar junts per sempre. A vegades per continuar estimant s’ha de saber dir adeu o fins aviat.

Per què necessitem sentir que toquem fons per fer un gran canvi a la nostra vida?

Crec que la inèrcia de la societat, la feina, el tot va tirant, el tot va bé, el poc temps que tenim… Anem fent i en aquest camí t’apareix el que no t’esperaves i és llavors quan ens adonem, que no tot anava tan bé o que has de canviar per continuar o que simplement la vida que portaves no és la que vols i a vegades per desgràcia no hi som a temps de canviar o de refer les nostres vides.

Tots tenim una mena de cambra interior on anem guardant sentiments i dols que un dia esclaten?

Sí, i ens haurien de preparar a saber gestionar millor els sentiments que ens fan mal i els dols, perquè moltes vegades no tenim les eines suficients per fer front a tot això que ens angoixa. És bàsic començar des de petits, no s’han d’amagar les coses que fan por com la mort, perquè és part de la vida i allò que és desconegut sempre farà por. Els sentiments negatius o tristos no s’han d’evitar, s’han de sentir i saber que fer amb ells.

S’ha hagut de replantejar la seva vida per complet alguna vegada Anna Gurguí?

Encara no, però sé que hi haurà algun punt de la meva vida que passarà, perquè sempre passa.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES