La fotoperiodista i escriptora Emilienne Malfatto (1989) es va formar entre França i Colòmbia, entre París i Bogotà. La feina i les passions, però, la van portar a l’Iraq, entre coneguts i bombes, entre morts i runes. Haver voltat per mig món li aporta l’amplada de mires necessària per a entendre cada societat sense passar-ho pel filtre de l’occidentalisme cegament alliçonador.
La novel·la gira al voltant dels «crims d’honor», allò que els nostres informatius anomenen «crims passionals» que no deixa de ser un home que t’assassina perquè et considera seua. Tot va començar quan Malfatto li va preguntar a un conegut seu de l’Iraq —«un país de mutilats, ombres i fantasmes»— què passaria si la seua germana es quedava embarassada fora del matrimoni. La resposta, sense titubejos: «l’hauríem de matar». Aquesta naturalitat, que de tan natural fa fàstic, és el tret de sortida del deliciós i hel·lènic Que et plori el Tigris (Edicions 1984 en català amb traducció de Mia Tarradas, Minúscula en castellà amb traduccio de Palmira Feixas), premi Goncourt a la primera novel·la 2021.
Les vivències de Malfatto són el que fan gran aquest petit llibre. Quants cops el lector percep que una novel·la rural està escrita per un urbanita viquipèdic? Quants cops percebem descripcions acuradíssimes però buides de sentiment? Malfatto t’escup una realitat que t’incomoda —i més en el meu cas com a home-blanc-occidental—, i que el subconscient de llegir-la des de la meua torre de Vori m’ha fet entendre frases literals com a metàfores.
Emilienne Malfatto.
Les frases, perfilades com ganivets —«al nostre país val més una noia morta que una noia mare»—, estan pensades per al subratllat; els referents —«un vel havia caigut de la corda, una gran taca negra. M’ha fet pensar en una taca de sang»— només són imaginables per qui ha comprovat que perdre el vel vol dir perdre la vida.
La polifonia no jutja, complementa els diversos punts de vista, sabedora que actuar sovint és de valents, sovint és de privilegiats. Malfatto dona veu a qui vol canviar les coses, però també a qui viu paralitzat per la por. El lirisme no aigualeix la narració, i la música mai esdevé cantarella, ni tan sols quan qui parla és el riu Tigris. Potser només en aquest punt es pot cisellar més el text, amb alguna imatge pel que fa a les aigües vermelles i la vinculació amb la sang que m’ha semblat esperable.
En un primer moment vaig trobar a faltar la incidència de la religió, la qual jo considerava cabdal i que l’autora entenia com a secundària. Això no obstant, li he acabat comprant el plantejament de la violència com a problema social i no pas religiós, perquè fent-ho religiós és relativament fàcil acabar pensant que tot allò només és cosa de musulmans, mentre aquí hem normalitzat tant que s’assassinen dones cada dia, que quan se’n fan ressò al noticiari de la nit continuem sopant com quan donen els temps.
La novel·la defuig de voler tractar tothom com a fills de puta, maniqueisme fàcil i sovint atractiu on caure. Malfatto va a les entranyes, i aborda la disjuntiva sense caure en bonismes. Donar veu a l’assassí de la germana —i fer-ho tan bé— ja li mereix el premi. És un llibre submís perquè l’ésser humà agonitza i, sense caure en triomfalismes, evita les rebel·lions perquè n’hi ha tan poques que potser seria millor que comencem a representar-ne els intents frustrats.
